No és possible pensar en manada

"Vull ser persona, única i irrepetiblement defectuosa, i no massa, ramat o exèrcit contra algú"

Cal analitzar la reacció produïda entorn a la decisió de l'Audiència provincial de Navarra de deixar en llibertat els integrants de "la manada" mentre el Tribunal Suprem no resol el recurs de cassació que han interposat contra la seva condemna. Hem d'analitzar sobretot la manera irracional en què es tornen a reproduir consignes per gent que es qualifica a sí mateixa com a manada sense cap vergonya (de fet, en manada crida) i que sols pot respondre a la trista realitat de no haver-se llegit la sentència. Perquè la sentència creu a la noia, malgrat després decidir, de manera incongruent amb el fet d'haver-la creguda, condemnant els acusats per violació (nivell abús sexual).

 

No recordarem ara realitats jurídico-penals que semblen importar ben poc a l'opinió pública (manada per la seva indistinció), perquè ja ho ha fet la ben poc sospitosa de masclista magistrada Montserrat Comas: la condemna hi és, i la llibertat és provisional fins resolució del recurs que han interposat, com succeeix en la major part de situacions d'aquesta mena. De fet, la seva llibertat provisional i l'escassetat de la fiança imposada ja ens permeten intuir com la polèmica de la sala, que demostra el llarguíssim vot particular d'un dels magistrats, es manté, i no hi obsta el fet que un dels membres en sigui una dona. Perquè la qüestió és que hem passat de dir que "no és no" a dir que "encara que no es digui no, també és no".

 

Tampoc importa ara recordar la pressió que exerceix sobre un poder judicial cada cop més qüestionat i sobre el conjunt de la classe política l'organització de protestes al carrer cridant (en manada) consignes sense sentit que són reproduïdes també sense cap esperit analític pels mitjans de comunicació. La sentència n'és exemple a l'àmbit judicial, i la crítica que dins de tots els partits polítics amb representació han fet les dones demostra com tampoc els partits poden parlar amb llibertat: des de Santamaria (la gran defensora de la llei) fins la última cupaire, amb lleus diferències de to, totes han considerat inacceptable que estiguin en llibertat, demostrant amb això que si de llibertat ja anem escassos, també la igualtat és una consigna vitalment poc assumida.

 

Al final la pitjor ignomínia d'aquesta banda de degenerats, la de difondre les imatges d'una orgia que va començar millor que va acabar, queda en no res enmig del soroll incomprensible d'una indignació mojigata, digne de l'estil MeToo que fins i tot van adoptar, per no quedar-se fora, la banquera Botín i un convent de dominiques.

 

 

Però jo no vull ser manada amb ningú i de ningú. Conservar la meva llibertat de criteri, discernir després d'informar-me si per ser dona s'és bona i per ser home, culpable; no cridar consignes grupals que em desdibuixen. Vull ser persona, única i irrepetiblement defectuosa, i no massa, ramat o exèrcit contra algú. No vull formar part del galliner que s'acarnissa sobre el caigut sagnant, ni tan sols per enaltir un caigut suposat o real. Em resistiré fins al final de caure en el parany de distreure la meva atenció de l'essencial: que  no és possible pensar en manada.

 

 

Comentaris