“Nom som cap desafiament; som els representants d’un poble que vol expressar el seu futur a les urnes. No som cap suflé, ni una malaltia, ni fruit de cap transtorn emocional…“, ha dit -ha hagut de dir- el president català a Madrid. Després de tres segles d’administrar Catalunya, les elits madrilenyes encara utilitzen aquesta mena d’esquemes puerils per tal de distreure la seva opinió pública sobre les causes reals d’un conflicte que els espanyols coneixen, però no entenen perquè és sistemàticament deformat pels mitjans de comunicació que consumeixen.
Ni suflé, ni malaltia, ni transtorn emocional. Ni puta, ni ramoneta, ni peix, ni cove. Políticament, el catalanisme ha evolucionat cap a formes de participació democràtica molt més evolucionades perquè el sistema clientelar s’ha esfondrat, en part -paradoxalment- a causa de l’acció, tant superficial com subterrània, dels poders de l’Estat. “Van prendre consciència que mai no havíem pintat res“, diu Puigdemont, més enllà d’afermar un sistema abonat per a “les ineficiències, l’encreuament d’interessos i el fonament per a la corrupció. A Catalunya i a Espanya“.
No és no, quan es tracta de Catalunya. Sempre. Per això aquest nou episodi de l’escolta Espanya acabarà com els altres. Però el Govern català ha aconseguit, almenys, connectar amb una part de l’esquerra espanyola i eixamplar, ni que sigui una mica, l’esquerda que acabarà ensorrant la bastida jurídicopolítica que es va muntar el 1978.
