Pocs dies ha trigat Sánchez a arrenglerar-se amb Rajoy i la sacrosanta unitat d’Espanya. Amb les coses de menjar no s’hi juga i ell ha decidit passar pel tub dòcilment: ni referèndums ni independències ni punyetes, Espanya és una (tot i que petita i cada dia menys lliure) i estarem al costat del govern del PP. Missatge i posicionament claríssims. Una cosa és passar l’estona jugant amb conceptes eteris com la plurinacionalitat (que no els entra al cap), la “nació de nacions” (no ens facin riure) o el reconeixement simbòlic de Catalunya com a “nació cultural”, tan inofensiu com declarar-la “nació gastronòmica”. I una altra és fer política de veritat, amb valor, intel·ligència i visió. Això és justament el que no veiem ni veurem.
Sánchez era el “no és no”, però sobretot Sánchez és Sánchez. Ha esdevingut un personatge tràgic i ha despullat les vergonyes del felipisme i la casta que té segrestat l’Estat espanyol, però no ha deixat de ser Sánchez. Per tant, està disposat a fer passos simbòlics (un favor al PSC i Iceta, avui per tu, demà per mi) però no es mou ni un mil·límetre: la sobirania és una i només una. Com la pàtria. I ni es negocia ni es toca.
Ho fa amb menys mala llet que Rajoy i els seus, per suposat, i que molts barons socialistes. Però no es mou. Com a molt, està disposat a posar sobre la taula la bonica fantasia de la reforma de la Constitució, que sap tan bé com tothom que és impossible. I para de comptar. És fidel a ell mateix i al que representa. No només als que controlen el socialisme espanyol i són un pilar del règim borbònic, sinó també als seus votants i militants, tancats en el marc mental i polític de la unitat d’Espanya forjada per Franco: sense ser postfranquistes -com sí és gran part del PP- estan malauradament atrapats en l’espanyolisme franquista. El general va deixar més coses lligades del que pensàvem…
Sánchez tenia poc marge, cert, però no ha aprofitat ni el poc que té. Ni tan sols no s’ha esforçat a suggerir que potser, potser, això d’Espanya es podria repensar una mica… Tampoc no el deixaran: si vols perdre eleccions, ves i digues que potser hauríem d’escoltar serenament els catalans i buscar sortides raonables i creatives… A la política espanyola, dius això i estàs mort. Que li ho preguntin, si no, a Iglesias, que encara va donant voltes cínicament a la presa de pèl del referèndum legal i pactat. O als comuns, atrapats en les seves contradiccions ideològiques i en la seva estratègia partidista per ocupar l’espai polític del socialisme.
Esperàvem alguna cosa més de Sánchez? Potser alguns sí que somiaven truites, clar. Entre la virreina del sud i Sánchez, si fossin els dos últims humans sobre la terra, estaria claríssim. El van convertir en una víctima i un heroi, i ell ha sabut aprofitar-ho. Ara Sánchez és qui mana? Ell és qui fixa la línia ideològica, estratègica, del PSOE? Ja l’aniran collant, i ho sap prou bé. De moment, intentarà no ficar la pota, desmarcar-se una mica però arriscar poquíssim. Un pas en fals i se’l carregaran per segona vegada i per sempre.
De manera que el més còmode és posar-se al costat de Rajoy, oblidar-se d’aquell “no és no”, tan contundent: la unitat d’Espanya ho justifica tot. “No és no”, ens ha repetit fins a la sacietat, però en les coses importants de veritat, es pot convertir en un sí gairebé sense matisos, tot i que amb formes més amables. Ja ha obtingut els vots de Catalunya, ja ha aconseguit donar una mica d’oxígen i aixecar els ànims al socialisme català, però el recorregut acaba aquí, dient “sí” a Rajoy i rebent felicitacions pel seu patriotisme.
Estem on estàvem, doncs, però cada dia està més clar on està cadascú. El no a Catalunya és no i seguirà essent no i no hi ha cap possibilitat, ni una, de repensar-lo. I a partir d’aquí, si diem no a aquesta sorda i catastròfica política espanyola, benvinguts a la dimensió desconeguda…
