Només recordo que era barata. Molt barata. Umm… a cent pessetes l’ampolla. Costa d’explicar. Pot semblar increïble però no he tornat a veure mai més tantes cerveses juntes. Durant uns anys anàvem a un bar on de tanta cervesa que es xumava la gent havia d’esperar que passés el ferri per anar al lavabo. Qui volia arribar a la barra necessitava una llanxa. Desenes de nàufrags jugaven amb les potes de les cadires com si fossin pops domesticats. Un dia vam deixar d’anar al bar. Un dia, la majoria de la gent, ja no hi va tornar.
Potser fa vint anys. Però el bar continua. Aquella llum de parada de mercat sempre a punt de tancar. La torradora que fregeix mosquits. Mitja puça jugant al dòmino. Si hi vaig tornar a entrar és perquè el meu gat és net de mena. M’ha sortit higienista radical. Tenia ganes d’anar de ventre. Passa minin, que ja faré un copeta. Un vaset d’anís, senyor. Senyor? Buit tot fins a l’extrem de la barra. Un cap. Osti si el vaig conèixer! Mig agafat a la barra com un salvavides. Servant el vas de cervesa amb l’altra mà com un Click de Famobil. Remant amb uns ullets de Nosferatu. Fotia vints que fotia vints anys que fotia el mateix en la mateixa posició. No em va reconèixer i va aprofitar per demanar una altra cervesa. Era la tercera. La tercera birra. I en voldria demanar una quarta, i una cinquena… I un altre dia, i un altre, i un altre… La tercera birra, com la tercera via, mai, mai, ens ha dut més enllà d’un tamboret de barra de bar.
Facin la prova del Carbono 14, la de l’àcid clorhídric, o la del mocador. Facin el que vulguin, però es pot demostrar científicament, esotèricament, vegetalment, que l’estructura poltergeist de l’estat espanyol no vol, ni sap dialogar: és extraterrestre. Cap mèdium, cap parapsicòleg se n’ha sortit. Només en els darrers cent anys ho ha intentat tothom: La Lliga Regionalista a principis de segle somiant catalanitzar Espanya. Va acabar com el rosari de l’aurora. A la República, amb ERC manant, amb un Estatut on li van passar el ribot els nostres amics republicans espanyols d’esquerres, de dretes, del centre i de l’epicentre (em salto la Guerra i la dictadura perquè no cabrien tantes dades ni a google). Des de la tornada de la pansocràcia ni els governs Pujol, ni el tripartit, ni Mas, tampoc se n’han sortit: Loapes, cop d’estat, atacs a la llengua, a les competències, dèficits fiscals, insults, mentides, deslleialtats, serra elèctrica a l’Estatut… Fins el festival d’ara. Bufet lliure. Barra lliure.
Algú pot dir que cent anys no són res. Que encara hi ha partit. És igual. Tirin tot lo enrere que vulguin. Va, al bombo, un tema i una data a l’atzar. Maig de 1878: “Lo únic que sap fer la premsa de Madrid quan se veu obligada a tractar de les províncies i sobretot de Catalunya, és omplir-nos d’insults i de calúmnies, com ha fet ara amb motiu de la crisi industrial”. Guaita, igual que el 2013. Però si diuen això és perquè hi ha més raons. El text està extret de “La Llumanera de Nova York” (1874-1881), una revista que feien els catalans (empresaris i periodistes) que vivien a la metròpoli. La intenció és fomentar les relacions culturals i econòmiques entre els Estats Units i Catalunya, passant també per llatinoamèrica: el triangle Barcelona-Nova York-l’Havana. Són els anys de “la febre d’or”.
La indústria catalana va a tot drap i les relacions amb Amèrica treuen fum. 1876, Exposició Universal de Filadèlfia: 35 països, deu milions de visitants. Immillorable aparador per a la indústria catalana. Però hi ha un problema: el boicot que fan els comissaris espanyols als productes catalans: “Lo que els hi sap greu, és que nosaltres vigilem massa per los interessos de la nostra pàtria, per los de sa indústria i per los de sos industrials. Lo que els hi fa mal és que nosaltres, sense posar-nos cap pedra al fetge, digam als nostres industrials, que si no llueixen més los objectes que han enviat , és perquè aquí no s’han pres la pena de que lluïssin, o, si se l’han pres, ho han fet amb tant poca manya que per al públic en general queden completament a les fosques els mèrits dels nostres artefactes”. Molt bé. És la teoria de la tercera birra, del diàleg, del consens. Ara anem a la pràctica intercultural. Comissaris espanyols davant de l’estand d’una fàbrica catalana de cartes: “Ca! Esos naipes no valen nada. Ni siquiera han tenido premio. Además son catalanes y a mi todo lo de Cataluña me revienta. No puedo sufrir nada que huela a catalán”. Dialoguem més. Més tercera birra davant de vins catalans: El comissari espanyol els tasta, fa llengotes, escup i diu als jutges estrangers: “No lo prueben ustedes, es una solemne porquería. Catalán había de ser!” Etc, etc. Au, birra per a tothom.
Algú continuarà pensant que més d’un quart de segle tampoc és res. Potser. Però podríem seguir fins als cretaci mitjà o quan Adam era un feliç solter. Però avui no. Ens hem d’aturar. Perquè un dia vam deixar d’anar al bar de les cerveses. No va passar res. Ens vam fer grans. La decisió s’havia de prendre: o continuar al bar, o marxar. I vam decidir que havíem de fer la nostra via. El nostre camí. La vida ens va com ens va: a uns millor, a d’altres pitjor, però és la nostra vida. Ara, al bar, el cambrer viu exiliat donant tombs al micro ones. La nevera va emigrar a Califòrnia. L’escurabutxaques va morir d’inactivitat. L’aranya que feia trampes jugant a cartes jeu a una llar de jubilats…. Ja no queda ningú. Ja no queda res. Bé, sí: el que viu com un nàufrag a una barra de bar esperant que algú li serveixi la tercera birra.
