No veig a cap socialista francès posant com a referència de la seva vida política el president Hollande, sobretot després de l’aparició del llibre de la seva companya on ella hi escriu que Hollande anomena als pobres, “els sense dents”. Tampoc veig a cap monàrquic seriós posar Joan Carles de Borbó de model d’absolutament res. I tampoc a ningú de CiU, fer-ho amb Jordi Pujol i, en canvi, allà tenim a Pedro Sánchez posant com a referència ètica, política i social a un Felipe González que va ser la X del GAL, que va propiciar els escàndols de finançament del seu partit, i va encoratjar la creació de la famosa beautiful people, va engreixar la bombolla immobiliària i després de deixar de ser president va ingressar en un suculent consell d’administració i no se li coneix cap pobre amb el qual hagi esmorzat últimament. Curiós socialisme aquest que diu buscar la regeneració democràtica posant en el despatx la foto d’‘El Padrino’ acaronant el seu gat.
I és el que acabem de veure.
El passat dimarts 9 començava l’actual període de sessions amb les clàssiques preguntes parlamentàries. Tot va ser molt correcte i alhora tot era més del mateix. Un avorriment absolut, això sí, tot molt formal però que ens presenta a Sánchez com un home sense substància. Un dirigent de plàstic. ¿És això el que necessita la societat espanyola en aquest moment de crisi institucional, de falta de lideratges amb credibilitat? Em sembla que no.
La resposta que va donar després de la celebració de la Diada va ser la d’un pastor protestant per la Nit de Nadal. Que els angelets arreglin greuge, creat, entre altres, pels propis socialistes i la seva raspallada.
En passadissos li van preguntar aquell dia per la mort d’Emilio Botín. Tristesa i condol a la família dit per la persona que va reconèixer en la seva campanya que un acte de corrupció havia sigut el de Rodríguez Zapatero en haver indultat, en un dels seus últims consells de ministres, el braç dret de Botín, Alfredo Sáez, condemnat per acusació falsa contra quatre empresaris i que només la pressió popular va evitar la següent jugada que era la de reformar la legislació bancària perquè Sáez continués al capdavant del Santander.
Passats un dies de la mort del banquer, podia haver estat una bona oportunitat per analitzar el que ha significat per al bon maneig i credibilitat de les institucions personatges com Emilio Botín, convertit en el banquer del règim, impune i immune a la llei pel simple mèrit de no haver volgut fer política directament com va tractar de fer-la Mario Conde.
González, Solchaga i Aznar no van parar fins a empresonar el banquer gallec curiosament alumne de Deusto, com Botín, que sí que va voler fundar un partit i substituir als del binomi existent. En això Botín va ser més llest. Va fer política a través de testaferros. Aquella vella màxima del Neguri de principi del segle passat que al fill llest el dedicaven al banc i al tonto a la política.
Però una cosa és el silenci i respecte i una altra molt diferent les declaracions del nou portaveu del PSOE al Congrés, Antonio Hernando, que preguntat als passadissos, dies després, per la filla de Botín, semblava la Senyoreta Pepis parlant de la seva fillola. “Està perfectament capacitada per dirigir el Banco Santander. És la persona adequada. Ha demostrat solvència al capdavant de les entitats del Banco Santander en les que ha estat”. Potser això dit per algú d’aquests vells carques de la dreta conservadora no m’hagués estranyat, però ¿és aquest l’ideari regeneracionista del nou socialisme obrer espanyol? ¿Que està ben preparada? Només amb la meitat del que ha costat l’educació d’aquesta senyora n’hi hauria per pagar una classe de cinquanta persones avui apartades de l’educació pe culpa, entra d’altres, del rescat a la Banca propiciat pels amics del Senyor Botín. Per cert, entre ells el Senyor Rodrigo Rato que després de fondre Caja Madrid i haver propiciat l’escàndol de l’enfonsament de Bankia forma part des de setembre de 2013 del Consell Assessor Internacional del Banco Santander. Per què serà?
Crec que el ciutadà mitjà hauria agraït aquest tipus d’observació i no la bestiesa escrita.
Tampoc podem oblidar que ens deixa el Senyor Botín no una herència milionària d’euros, sinó la impresentable doctrina Botín del Tribunal Suprem sobre l’acusació popular que segurament servirà per a alliberar la filla del rei de les seves responsabilitats penals, cosa que no va ocórrer amb l’expresident del Parlament basc, Juan M. Atutxa.
I és que recordem que aquelles cessions de crèdit entre 1987 i 1989 que el Banco Santander va comercialitzar com a producte financer va captar uns 2.600 milions d’euros amb aquest abús opac al fisc comprometent-se a no rebel·lar patrimonial a les arques públiques promogudes per aquest gran patriota espanyol va poder ascendir a 84 milions d’euros.
El 1996 l’Audiència Nacional va acceptar la tesi de la defensa del Senyor Botín, ¡faltaria més!, segons la qual una acció popular no podia continuar endavant si no hi havia una acusació particular d’algú directament perjudicat. Posteriorment, el Suprem va acabar matisant aquest criteri i va permetre una acusació popular en solitari si estaven en perjudici interessos col·lectius, que és el que sembla que el Senyor Atutxa posava en risc, i així de manera tan digna, el Senyor Botín va sortir airós d’aquell lleig assumpte que l’hagués portat a la presó. Els amics són, com es veu, per a les circumstàncies. De totes maneres no li va agradar gens el cor que el va rebre a la seva arribada a l’Audiència Nacional. El que uns esparracats li van cridar jaculatòries no gaire eufòniques no era presentable per a tan excels prohom de la pàtria que jactar-se de portar la Marca Espanya pel món, sobretot per Suïssa.
I és que s’ha parlat molt de les preferents de Bankia però poc dels Valors del Santander amb els que va captar 7.000 milions d’euros el setembre de 2007. Va passar dos mesos abans que el seu cas de les cessions de crèdit fos resolt pel Suprem i va afectar a 129.000 clients, molts d’ells jubilats.
Un altre dels assumptes va ser el dels comptes a Suïssa. Jo no sé si algun dels lectors té comptes a Suïssa, cosa totalment legal, si el fisc ho sap, però és que aquí fa trampes tothom. I quan més patriotes espanyols són, més boteruda és el compte. Ho vam veure l’any passat quan resulta que el senyor Joan de Borbó, patriota per excel·lència, va deixar als seus fills un compte amb quantitats no pas menyspreables per a passar un bon cap de setmana. Ni pagar hisenda, ni comissió d’investigació. Terra a l’assumpte i s’ha acabat. Alguna cosa semblant va passar amb Emilio Botín que anava amb la seva bandera espanyola arreu però resulta que ell i cinc dels seus sis fills van aparèixer als comptes helvètiques del HSBC Private Bank i l’explicació és la de tots: “És una herència del pare, diners trets quan va estellar la Guerra Civil en 1936”. Sembla que el Senyor Emilio, avi, no era precisament un entusiasta republicà.
El personatge com el rei era, això sí, molt trempat i això feia que el tracte directe amb els polítics fos personal. Fins i tot el propi Zapatero va agrair els elogis que va rebre el primer banquer d’Espanya quan ja ningú donava cap duro pel de Lleó, o la mà que li va donar a Rajoy quan va estellar el cas Naseiro, o l’agraïment del jutge Baltasar Garzón, amb el seu “estimat Emilio”, pels cursos que li subvencionava a Nova York. Aquí també el Tribunal Suprem va arxivar la querella contra Botín per un delicte de suborn l’any 2002. Per cert, va ser el jutge Garzón el que es va ocupar judicialment dels comptes secrets d’Emilio Ibarra en un altre paradís fiscal, cosa que va propiciar el suïcidi d’aquella cúpula neurítica i l’adveniment amb pista lliure del Banco Santander amb el gran banc d’Espanya.
Entenc que el PSOE es consola davant la desaparició de Botín. És respectable des del punt de vista humà, sense desconèixer que això no solament li va passar al Senyor Botín sinó que ens passarà a tots i que és bo, al cap d’una vida, analitzar allò fet per una persona a qui volen canonitzar. Però no ens oblidem que no s’han fet taüts amb butxaques i que tots som pols i en pols ens convertirem. Fins i tot la Senyora Ana Patricia, a qui ens han presentat com a una superwoman. Tant de bo ho sigui i li faci entendre al PSOE que les seves flors són insubstancials i que millor farien Sánchez, Hernando i companyia en organitzar un nou socialisme democràtic i punter perquè si no, les preocupacions que tenia Don Emilio, la vetlla de morir, que eren Catalunya i Podemos, li amargaran la vida als que durant trenta-cinc anys han permès tot tipus de corrupcions.
