La fiscal general de l’Estat espanyol, María José Segarra, ha manifestat que no hi ha cap delicte en el fet de posar o d’arrencar llaços grocs. Ho ha dit amb aquestes paraules textuals: “Tan lícit és publicitar una opinió ideològica com manifestar-la de manera contrària retirant material”. Sembla que tingui lògica, oi? Sí, però només si s’entoma sense fer-ne cap reflexió. De fet, és ben cert que no hi ha delicte. No caldria sinó! Però el que es discuteix no és pas això. El que es discuteix és la diferència que hi ha entre posar llaços grocs i l’acció d’arrencar-los. Una diferència prou òbvia. Cal, per tant, no caure ingènuament en el parany de l’oratòria maniquea de la fiscal general, i veure que la base intel·lectual sobre la qual aquesta senyora sustenta allò que diu té la solidesa d’un pastís de nata. Mirem-nos-ho.
De la mateixa manera que l’antònim de “preguntar” és “contestar”, i no pas “emmordassar”, també l’antònim de “expressar” és “callar”, i no pas “censurar”. Els llaços grocs a Catalunya són l’expressió cívica d’una idea, d’un sentiment, d’un estat d’opinió, i l’única via igualment cívica per rebatre aquesta expressió és l’articulació d’una altra idea, sentiment o estat d’opinió, mai, mai de la vida la seva supressió. Tot argument ha de ser refutat amb un altre argument. Quan la refutació, en comptes de fer la seva pròpia formulació, opta per l’ocultació o la destrucció de l’obra de l’adversari, deixa de ser refutació i esdevé una expressió d’impotència. Pel que fa a la pretesa “neutralitat” del carrer, cal dir que la neutralitat no consisteix a prohibir la llibertat d’expressió, la neutralitat consisteix a no interferir-la.
És obvi, doncs, que, més enllà de la càrrega violenta que comporta tota destrucció, les accions mediàtiques de Ciudadanos, protagonitzades per Albert Rivera i Inés Arrimadas, són la viva expressió del fracàs. Un fracàs tan fefaent que els obliga a fer numerets al carrer en forma d’espot televisiu en la creença que això els donarà vots. Vots a Catalunya? No, a Catalunya no, és clar. Prou que ho saben. Els espots van adreçats a Espanya. És en aquell país on aspiren a ser algú en qualitat de gotim del carràs de la ultradreta europea ben arrenglerats amb el Partit Popular espanyol, el Front Nacional francès, el Partit per la Llibertat austríac, el partit Llei i Justícia polonès, la Unió Cívica Hongaresa i, entre d’altres, d’Alternativa per Alemanya, a la dreta de la CDU d’Angela Merkel.
Denunciar la violació de drets humans que suposa l’existència de presos polítics a l’Estat espanyol forma part de la llibertat d’expressió, i el llaç groc és el símbol gràfic d’aquesta denúncia. Qui no hi estigui d’acord pot expressar-ho de moltes maneres, naturalment, però mai mitjançant la destrucció de l’expressió dels seus oponents. Les campanyes electorals són un bon exemple d’això. Totes les opcions polítiques tenen dret a ser expressades, però cap no pot fer-ho mitjançant l’atac i el desmantellament de les expressions divergents. Hom pot dir que en les campanyes electorals hi ha espais reservats per als missatges dels partits i que aquests no poden enganxar cartells a qualsevol lloc. I és cert. Però els llaços grocs no sorgeixen de cap partit polític, sorgeixen espontàniament de la ciutadania de manera absolutament transversal. Els llaços grocs, com tothom sap, no tenen caràcter nominal ni signatura perquè són l’expressió d’un sentiment majoritari. Aquesta és la raó per la qual els veiem en espais públics. “L’espai públic no és només dels qui pengen llaços grocs, també és nostre”, pot adduir l’ultranacionalisme espanyol. I sí, l’espai públic és de tothom, sempre que se’n faci un ús cívic i d’acord amb aquests valors: tu penges el teu missatge i jo penjo el meu. No pas dient: atès que jo no tinc missatge, arrenco el teu.
Com veiem, la sentència de la fiscal general espanyola, senyora María José Segarra, dient que “tan lícit és publicitar una opinió ideològica com manifestar-la de manera contrària retirant material”, no sols és rotundament falsa, sinó que denota un nivell impropi d’un càrrec com el seu. El fonament de la democràcia és el respecte, i les accions destinades a amagar, silenciar o destruir el missatge antagònic en són l’antítesi.
