Cada vegada que es discuteix dins del PSC la conveniència, la necessitat, la urgència o la irrellevància de tenir un grup parlamentari propi a Madrid, em ve al cap un acudit d’un personatge de José María Pemán. Pemán era un escriptor conservador, obertament franquista per la via monàrquica, que va escriure els primers anys del franquisme coses esgarrifoses –”El poema de la bestia y el ángel”, per exemple- i que després va anar derivant en una mena de costumisme andalús, de vegades enginyós. No és un gran autor, però tampoc el podem considerar irrellevant, només per raons polítiques. Tenia un personatge que es deia el Séneca, que representava el sentit comú del poble. Un dia al Séneca li parlen del cant coral, de l’orfeó donostiarra, de la tradició orfeonística tan viva a Catalunya i a Euskadi i no gaire a Andalusia. I el Séneca diu que això dels cors no ho acaba de entendre: “Tanta gente, tanta gente… y para cantar todos lo mismo!”.
Doncs això em sembla la clau del problema del grup parlamentari dels socialistes catalans a Madrid. Si és que es tracta que hi hagi més gent, “para cantar todos lo mismo”, per actuar com un cor amb més veus però una única cançó, no hi veig –com el Séneca- el negoci. Un grup parlamentari del socialisme català a Madrid per tornar a dir per segona vegada el mateix que diu el del PSOE –com era al començament de la transició- no crec que solucioni gaire res a ningú. El tema no és si hi ha grup parlamentari. El tema no és si hi ha una veu pròpia. El tema és el que canta. Si canta o pot cantar o de vegades canta una cosa diferent. I això ho poden fer els diputats catalans a Madrid amb grup parlamentari o sense. O dit a l’inrevés, ho poden deixar de fer amb grup parlamentari o sense.
El problema del PSC no és el grup parlamentari. És la possibilitat de tenir una política diferenciada i contradictòria amb la del PSOE. La força dels diputats catalans a Madrid que no són del PSC –o del PP- és que si més no en teoria poden fer valdre els seus vots, poden negociar amb ells: si em dones això els tindràs, si no m’ho dones no els tindràs. Però el PSC no pot negociar amb els seus vots. Estan atorgats abans de començar la negociació. Amb grup parlamentari o sense. No se’ls ha de convèncer de res, no se’ls ha d’oferir cap compartida. S’hi compta, i prou. I amb el PP, ben igual. La justificació és lògica: nosaltres, socialistes catalans, no podem fer caure el govern dels nostres germans socialistes espanyols. Si votéssim diferent al PSOE, donaríem ales al PP. Doncs és veritat. I aquí hi ha la contradicció de fons. El PSC necessita en tant que partit català ser diferent que el PSOE en algunes coses. I el PSC necessita, en tant que partit socialista, protegir el PSOE contra tot atrac exterior, especialment els del PP. Les dues coses a la vegada són difícils. Amb grup i sense grup.
Si la discussió sobre el grup és també una discussió sobre què cantaran, és el tema central. Si és només a quantes veus ho cantaran, però “para cantar todos lo mismo”, és una distracció, un símbol, una cortina de fum.
