Ai, a mi m’agraden els moments tendres. Sempre recordo els estius apegalosos arrebossant-me com una croqueta. Amorrat al vas gegant de cola-cao que vivia a la nevera. Mirant pinícules de gelat technicolor. Tinc al cap el glop de California Suite. Surt un paio i li diu a la seua dona: “Carinyo, ja t’ho has begut tot en aquest Estat, per què no ho intentes a Nevada?” Què melindro flonjo… Ai, i jo, fins al dia de l’extremunció, pensant-me que eren addictes al cola-cao i resulta que eren un magatzem de güisqui humà ambulant. Era licor, amics, era licor.
L’alcohol, tot ho vol, va dir el barman. Ens ho ha recordat aquesta setmana Esperanza Aguirre. Ha demanat una auditoria del moble bar de les autonomies. Tot bitxo s’hi ha amorrat i mira com estem. Aguirre, més serena que una sirena, ja ha vist que això de les autonomies no ha satisfet ni a catalans ni a bascos i que s’ha de veure “fins a quin punt ha valgut la pena” la farra. Tothom creia que això era cola-cao, o cafè per a tots, i era güisqui. Aguirre sap del que parla. Als anys vuitanta estava a la pseudo cafetera de la UCD. Un dia va entrar Tejero, va muntar una festa el 23F i aquí es va veure Resacón en Las Vegas trenta anys abans. Per fer passar el pet la UCD i el PSOE fan una cafetera. 1981. El café para todos: 17 autonomies i dos ciutat autònomes (Ceuta i Melilla). Al tallat català, basc i gallec se li va insuflar cafeïna per la vena, pel clatell, la cartera i l’orellera: La LOAPA (Ley Orgánica de Armonización de Proceso Autonómico), pura poesia. Poesía, eres tu, tururuuu. És a dir, Lo Omitimos Antes que la Patria Aspeste. No era cafè, era güisqui. Van vomitar sobre l’Estatut, s’ho van passar pel forro tot. I el PSC votant a favor (i encara es pregunten què els passa avui. Recordeu el moble bar?). Ara que parlen de inconstitucionalitats i fins i tot el Tribunal Constitucional va dir aleshores que 14 dels 38 articles de la llei eren anticonstitucionals. Vaja, lo de Tejero era güisqui d’ampolla regalimant i lo de la UCD i PSOE era una cafetera… plena de güisqui. Ja se sap: les formes. Tot lo de sempre. “El cafè, que duri”, que feia aleshores el permanentment visionari Ramon Barnils. Em llegeixen l’article, però aquí trossejo quatres glops del mestre Barnils:
-Gustavo Adolfo Bécquer Machito Hispanito, “volverán las oscuras golondrinas”: “Per l’article vint-i-sis / i en cas de greu compromís, / l’Estat té atribucions / per passar-se pels c… / totes les lleis del país.
-Que ja ho hem dit, no era cafè, era…. “Café para tontos (Cafè per a beneits)”, deien els de sempre, pels corredors de Madrid, francament satisfets de la seva murrieria i engrescats per haver-nos fet beure a galet una vegada més”.
-Vols caldo?, “Al cap de quatre dies, la Rioja tenia bandera, Madrid himne autonòmic, Múrcia semblava Xauxa, a Mallorca el Consell vol connectar amb la televisió del Principat, a Andalusia el partit del govern destituïa un president del partit del govern, al País Valencià, hi naixia un setmanari amb cara, ulls i català, a Canàries els independentistes plantaven cara a l’Exèrcit…”.
-I van descobrir que, finalment, no era cafè, que era güiski: “Van destapar la capsa de Pandora i ara es duen les mans al cap. Diuen que, de cafè per a tothom, res; parlen d’estat federal com Franco parlava de democràcia orgànica; demanen comptes -ells!- de les despeses de les autonomies; volen limitar -ells!- el creixement de les burocràcies de nacionalitats i regions. I, com que tenen la Brunete pel mànec…”
Com sempre diem Espanya gira però no avança. Ara: lo mateix. L’Espanya de les autonomies és una farsa, ergo Espanya és una farsa. Bé, una mica d’autonomia, però no molt per Catalunya… però clar, els altres també es queixaran…. La cançó de l’enfadós. Se n’adona la Espe, Espinete, Chanquete, i el arenque-asado-medio-quemado. Sí, clar, segur que preparen una altra cafetera. La cafetera pot ser una oferta, la cafetera pot ser fins i tot una consulta tuning. Mmmm… es fa molt difícil que no hi hagi una cafetera d’aquestes de tómbola. De “pan, jamón, chorizo y vino, mirando no toca, jugando si toca”. Cafetera, però serà güisqui. Del dolent, clar. Perquè no hem sortit de “Desmadre 75”: “De pronto se acabo el cubalibre de ron / La coca la cerveza y el tinto / Y todos contuvimos con nuestro vozarrón / A las gachises esta canción. / Saca el güisqui cheli para el personal. / Que vamos a un guateque / Llevate el casete pa poder bailar / Como en una discoteque….”. Que no pari la festa. I com aquell paio borratxo, pesat com el ciment armat, sí, com aquell paio que sembla que el pagui l’Ajuntament de cada poble. Com aquell que et trobes des de el catorze anys…. fins ara. Però ara…. Mira, ara, us explicaré un ara.
L’altre dia estàvem fent uns cola-caos a una terrassa. Parlant de les coses que es parlen ara a l’estiu: que si els flotadors anti piranyes, que si el cloro hermenèutic de la piscina és millor que el cloro escolàstic… I hi ha aquell paio. Sempre hi ha aquell paio. Més gat que el meu gat. Assentat al racó. Sol. Movent-se com un pèndol que no toca quarts ni hores. I cada quan-em-dóna-la-gana xiulant com una cafetera col·lectivitzada pel licor: “Viva España! Viva la Guardia Civil!”. És per veure, per sentir. Fa uns anys una criatura alcoholitzada no cridaria pas això. Potser no té res més. Sol. Tothom, al seu voltant, seré. I vaig pensar que per guanyar has d’estar amb el cap ben clar. Vaig recordar a Ramon Barnils. Quan el 1987 ja va avisar a Espanya amb un article a Cambio 16: “Si Cataluña es una nación, entonces le corresponde la independencia. Han sido necesarios, o han bastado, diez años sin dictadura para que esta verdad de Perogrullo regrese al subconsciente y vuelva a instalarse en la conciencia de muchos catalanes: los independentistas tranquilos”. I vam brindar.
