No era hegemonia marxista, sinó ‘soleturisme’: en resposta a Josep M. Solé i Sabaté

"La dicotomia entre la lluita social i la lluita nacional és una fal·làcia."

El professor Josep M. Solé i Sabaté, catedràtic d’història contemporània de la UAB, va publicar el proppassat 26 de maig un article a la Tribuna d'El Punt Avui, titulat “L’hegemonia marxista”. La tesi que defensa és demolidora: parla de com el marxisme imperant durant la dècada dels seixanta, es va fonent com un terròs de sucre en les aigües turbulentes del darrer terç del segle XX, fins arribar a l’actualitat, reduït a la mínima expressió i difuminat en una diàspora ideològica.

Segons l’historiador, la raó de fons d’aquesta dissolució, rau més en els defectes propis que no pas en les virtuts alienes: «el marxisme es desinflava, per massa rígid, massa ideològic i també per uns guardians de les essències més doctrinàries que no casaven amb els nous temps». Però el que més mal va fer al marxisme català –que, segons diu, sempre ha sigut de “cartró pedra”–, fou arran del procés independentista, quan es posà de manifest la seva incapacitat d’interpretar el moment històric actual i defensar conseqüentment el dret a l’autodeterminació.

Penso, però, que Solé i Sabaté no parla pròpiament de marxisme al seu article, sinó d’una de les ideologies més influents al si de la tradició marxista catalana: el soleturisme o espanyolisme d’esquerres. El terme fa referència al polític Jordi Solé-Tura que fou, primer, dirigent del PSUC i, com tants d’altres, acabà després a les files del PSC. La seva obra més coneguda és “Catalanisme i revolució burgesa” (1967) en què s’identifica el catalanisme com un moviment d’arrels burgeses. És veritat que el que actualment anomenem soleturisme possiblement va molt més enllà del que aquest autor va argumentar, però el fet és que existeix una tendència que situa de manera general les aspiracions nacionals com una ideologia burgesa: el “nacionalisme burgès”.

Així, les reivindicacions nacionals sempre queden relegades a un segon pla, en relació amb el qual situen la “lluita social”. Perquè l’anàlisi condiciona efectivament el plantejament estratègic i, per això, no ens ha d’estranyar que un moviment que es consideri “burgès” no sigui tingut amb la mateixa consideració que aquells moviments que puguin ser qualificats ‘genuïnament’ de “populars” o “obrers”. D’aquí, la falsa contraposició entre la lluita social i la lluita nacional, de la qual se n’ha aprofitat històricament el lerrouxisme (o espanyolisme populista) i que fins i tot alguns independentistes hi han caigut acomplexadament.

 

Però ni les arrels ni el motor del catalanisme contemporani (independentista o republicà) és la burgesia, sinó tot el contrari: justament és l’alta burgesia autòctona de Catalunya, de vassallatge espanyolista, la més acèrrima enemiga del procés d’alliberament nacional; i és perquè, el que més perilla en aquest procés, són justament els privilegis en què viuen instal·lades les oligarquies espanyoles, ja siguin d’origen català o d’altres indrets de l’estat espanyol. En canvi, el projecte de la República Catalana, des del ventall polític més ampli, es planteja de manera unànime com a l’antítesi al Règim oligàrquic del 1978.

En aquest context, la dicotomia entre la lluita social i la lluita nacional és una fal·làcia (la lluita nacional és una lluita social) i, per tant, la perspectiva soleturista el que fa és encobrir un substrat ideològic clarament espanyolista; banal, hegemònic. Així, l’aparent paradoxa que partits que es defineixen respectivament d’esquerres i de dretes comparteixin aquesta perspectiva, a l’hora de criticar el moviment republicà català, respon fonamentalment a la seva participació conjunta de la ideologia hegemònica espanyolista, segons la qual, el marc espanyol és tan inqüestionable com qualsevol llei de la física.

Per tant, no era hegemonia marxista, sinó hegemonia espanyolista que, en l’àmbit del marxisme al nostre context nacional, s’ha traduït en aquesta ideologia que anomenem soleturisme. Una ideologia que, consegüentment, els marxistes catalans haurien de ser els primers a combatre. Perquè, d’altra banda, un “marxisme ideològic” (o una “ideologia marxista”) és un oxímoron: el materialisme dialèctic es basa justament en la crítica a la ideologia i a la realitat, dissenyant en cada moment concret la intervenció més adequada, per tal de poder organitzar-nos i avançar vers les nostres aspiracions col·lectives.

 

Comentaris