Un dels grans problemes polítics de la darrera setmana era saber quina és la quantitat que separa els salaris alts dels salaris baixos. El ministre de Foment treia foc per la boca. Blanco estava negre. Volia fer cas a tothom. Uns li deien que els treballadors rics són els que tenen una nòmina anual superior a 50.000 euros bruts. Uns altres li deien que el sostre on acaba la pobresa dels assalariats cal posar-la en els 60.000.
En el cor del debat hi havia la necessitat que té l’Estat de recaptar més diners. Confiscar una part encara més gran dels sous dels treballadors facilita la tasca d’Hisenda. Les nòmines es poden controlar sense que els funcionaris s’hagin de moure de la cadira ni fer hores extraordinàries. Demanen a les empreses que els hi enviïn les dades per correu electrònic.
Inspeccionar les grans fortunes és, en canvi, molt més costós i complicat. Els rics de veritat es posen a ells mateixos salaris baixos. Els cotxes, la primera casa, la segona casa, la quota del golf, el iot, les bosses Hermès de la dona, i d’altres futileses, van a compte de les seves societats mercantils i patrimonials. Per escatir-ho cal enviar els inspectors a les oficines d’empreses i entitats bancàries, remenar papers, i discutir amb equips d’advocats molt preparats, o molt influents, si abans han estat polítics de renom.
Quina és la xifra exacta de tall per saber qui té un sou de pobre o un sou de ric? Aquesta fou una gran qüestió en els debats interns en el Congreso de Diputados quan ex comunistes i socialistes ancorats en el segle XIX s’entestaven, com ho feien els sindicats UGT i CCOO, corretges de transmissió dels desitjos del govern, en que calia posar tota la carn a la graella dels fulls de salaris per salvar la part econòmica de la pàtria en crisi.
Un diputat va dir que la línia divisòria entre sou ric i sou pobre estava justament en el seu salari. Un sou fet a mida. Podria triar amunt o avall. Podria presumir de salari alt davant la seva tercera dona i els seus amics de la Cerdanya chic. Però per a Hisenda seria un salari baix.
El president Zapatero ha tallat la polèmica de soca-rel. Abans d’ahir va dir de manera solemne, com sempre, que no calia discutir més sobre aquesta qüestió. Que ningú toqui els sous. No és de bon to que als polítics se’ls hi vegi tant el llautó.
