És ben curiós que aquells que es consideren els representants de la voluntat popular, a l’hora de la veritat desconfien de les iniciatives que donen veu al poble. Això és el que ha passat amb els socialistes i la iniciativa de Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) de convocar una consulta popular el pròxim 13 de setembre. A dreta a llei, és cert que l’Ajuntament d’Arenys de Munt ha comès l’error d’afegir-se a la iniciativa i de cedir un local públic per celebrar-hi la consulta. Això ha permès, no ens enganyem, que l’Estat reaccionés i que una jutgessa revoqués l’acord municipal que donava cobertura a la iniciativa de la societat civil arenyenca. Amb la consulta sobre el deute extern que es va voler fer en un jornada electoral va passar el mateix: els errors de procediment van malmetre una bona iniciativa. Però, vaja, ja està fet i esperem que, finalment, el poble d’Arenys pugui expressar-se amb llibertat.
Ara bé, no ens equivoquéssim pas. El que està passant arran de la intervenció preventiva de l’Estat, com relatava el cronista del diari Avui amb relació a l’acte que va tenir lloc a Arenys de Munt dissabte passat que va aplegar ahir dirigents de CDC i ERC, representants de l’Entesa pel Progrés Municipal i de la CUP, no és tan significatiu com es presenta. Diu el cronista que la llei de consultes va ser l’únic element que va distanciar Àngel Colom i Anna Simó. El dirigent de Convergència va alertar que podia ser una “mordassa” si, com preveu el projecte, s’ha de demanar permís a l’Estat, mentre que la portaveu d’ERC al Parlament va defensar-la argumentant que és una llei que es fa “per dalt” i que arribarà a un moment de confrontació màxima. És per això que va alertar que calia ser llestos perquè a Catalunya no li passés com a Ibarretxe. Si la gent estigués més alerta i no es deixés portar per les emocions, de seguida s’adonaria que el pretès acte unitari del cap de setmana és merament circumstancial.
L’estratègia de CDC, i de CiU en general, no pot ser abonar l’erràtica estratègia d’ERC, la qual, d’altra banda, els funciona molt bé des del 2003. Per una banda, es tracta de propiciar l’agitació, diguem-ne, independentista, amb focs artificials com el d’aquest cap de setmana o bé permetent que els seus acòlits, els de la nova PDD o de Sobirania i Progrés, convoquin una manifestació per reclamar en un Estat propi, per bé que, de fet, es tracta de contrarestar l’acte realment unitari que vol convocar Òmnium per defensar l’Estatut aprovat pel poble. Agitació, agitació i més agitació, mentre que, per una altra banda, ERC es dedica a consolidar el poder del PSC a tot arreu sense importunar-lo amb decisions incòmodes, com ara una llei de consultes que permetés avançar de veritat en el camí del dret a decidir.
El catalanisme no pot equivocar-se més. Les batalles s’han de plantejar per guanyar-les i avançar una mica més. Avui, per tant, la batalla no és si podem o no podem convocar una, dues o cinc-centes consultes a cada poble on hi hagi una majoria nacionalista que ho permeti (que no són tants, per cert!). El problema és saber qui té l’hegemonia a Catalunya. Ressaltem-ho un cop més: avui dia ERC contribueix a formar una coalició governamental que no està disposada a afavorir “aventures”, per dir-ho a la manera dels seus socis de govern, com la d’Arenys. En fi, el que no pot ser és que per dirigir els país s’opti pels que ens volen federats a Espanya per la franja baixa i, en canvi, per fer agitació es vulgui anar de bracet amb el principal partit nacionalista (és a dir, catalanista) del país, que és CDC. És com si un partit minoritari i autoproclamat d’esquerres escocès –que no existeix– hagués enviat a l’oposició l’SNP (que es de tendència socioliberal com CDC i que té una majoria parlamentària força precària: 47 diputats contra els 46 dels laboristes, 15 dels conservadors i 16 dels liberaldemòcrates) i al mateix temps li reclamés no se sap què, sobretot purisme, sobre la independència d’Escòcia. No ens equivoquéssim pas, doncs. L’important és aconseguir canviar l’actual govern de Catalunya sobre la base d’un catalanisme obert, sòlid, transversal, imaginatiu, integrador i ideològicament plural que faci impossible la reedició del tripartit amb el qual ja està compromès (ho ha dit en Carod però també en Puigcercós) Esquerra.
