No ens canviaran?

"Sense seguretat no hi ha llibertat, certament; però, sense llibertat no hi ha seguretat, hi ha control"

Després dels cruents atemptats de Manchester i de Londres, s'ha repetit una sentida proclama: "No canviaran la nostra forma de ser". L'havíem escoltat a París, a Niça, a Berlín... "Si el que pretenen els terroristes és que renunciem als valors de la llibertat, de la tolerància, de la democràcia... no ho aconseguiran." És una gran declaració, però no es correspon amb la realitat. Malauradament, hi ha massa iniciatives polítiques que van en sentit contrari d'aquest encomiable propòsit.

 

D'entrada, la fesomia dels molts carrers europeus s'altera per la presència de més policia, més ben armada, i el desplegament d'unitats militars. Sens dubte, és necessari i pot tenir un tenir un positiu efecte balsàmic, però és un evident canvi de l'estil de vida. Com també ho és el justificat augment dels controls de seguretat per a accedir a estadis, auditoris, edificis públics...

 

De totes maneres, els canvis que ens haurien d'inquietar no són tan visibles com aquests. No passem per alt que la Theresa May candidata es comprometia a prendre mesures més contundents per a combatre el terrorisme pronunciant una frase que posa els pèls de punta: "Si les nostres lleis sobre drets humans ens impedeixen de fer-ho, les canviarem". L'Emmanuel Macron electe anava, pocs dies després, en una línia semblant quan impulsava un projecte de llei que pretén convertir les mesures policials pròpies de l'estat d'excepció en mesures de règim ordinari.

 

Si culminen aquests propòsits, les llibertats al Regne Unit i a França quedaran retallades i no tan sols de manera teòrica o retòrica. A França, en condicions normals, només els jutges poden prohibir que persones concretes participin en manifestacions. Des que s'hi va implantar l'estat d'urgència el novembre passat, aquesta facultat poden exercir-la les autoritats administratives, els prefectes. En mig any, l'han aplicada 700 vegades, la gran majoria per a actes de protesta contra la reforma laboral –ben poc a veure, doncs, amb l'amenaça gihadista.

 

El risc d'abús de les potestats coercitives és un mal general. A Espanya, per exemple, la llei mordassa va introduir sancions per a "protegir" els policies de les actituds hostils d'alguns ciutadans. Des de la seva entrada en vigor, s'ha posat una mitjana de 1.200 multes mensuals per presumptes faltes de respecte, que van des de parlar en català a un agent de la policia a lluir una samarreta amb un eslògan que els desagrada. Que sigui el mateix policia que decideixi si se li ha faltat al respecte i pugui multar és obrir el camí a l'arbitrarietat –i encara que la majoria de policies l'apliquin amb ponderació, que n'hi hagi una part que l'usi amb destemprança és motiu suficient per a tenir clara la seva incompatibilitat amb una societat democràtica.

 

Tot i que vénen de més antic, els atemptats impulsen noves mesures en contra de la protecció de la nostra privacitat. La Comissió Europea ja ha començat a treballar en textos legislatius que permetrien accedir a les forces de seguretat als nostres materials emmagatzemats al núvol. El plantejament topa tant de cara amb els drets fonamentals dels ciutadans que pot tenir moltes dificultats per a prosperar, però que se'ls hagi acudit esmentar la possibilitat és signe que el manteniment dels valors democràtics no està tan assegurat com voldríem.

 

 

La prestigiosa i guardonada periodista Anne Applebaum recordava en un article a "The Washington Post" (24 de maig) que l'anunci de mesures dures pot satisfer egos polítics –en el sentit de mostrar-se més dur i determinat–, però no és una reacció útil perquè segueix el guió prescrit pels terroristes amb la seva acció criminal. En canvi, per a Applebaum les mesures més eficaces són les que promouen la unió de la societat, la solidaritat de la gent i el reforçament dels valors comuns.

 

Tot i coincidir amb aquesta recepta, potser hauríem de ser honestos i reconèixer que els valors comuns potser no són tan comuns com voldríem. A les societats occidentals, hi ha visions diverses sobre la preeminència dels drets humans, l'extensió de les llibertats o la qualitat de la democràcia. I aquests atacs donen empara a aquells que en propugnen les versions més restrictives.

 

Sense seguretat no hi ha llibertat, certament; però, sense llibertat no hi ha seguretat, hi ha control. Cada atemptat gihadista ens desafia a no cedir espais de llibertat en ares a un major control en nom de la seguretat. Afirmar que no ens canviaran exigeix recordar, amb insistència i en els moments més dolorosos, que, si volem seguretat, és per a poder exercir la llibertat. Si la seguretat es desvia d'aquest propòsit primordial, aleshores guanyaran ells, els terroristes.

 

Comentaris