No s’enfadin amb Guillem Martínez, Paola LoCascio, Steven Forti o Enric Juliana. El joc que fa aquesta secció de la progressia catalana és prou preocupant per a anar més enllà de respondre els seus exabruptes a Twitter i intentar entendre quines són les arrels del seu discurs. (Si, ja sé: potser Juliana, puntal del diari puntal de la Monarquia i l’oligopoli financer que la sustenta, no és la figura “progre” que tots tenim al cap… però no és culpa meva que certes esquerres crítiques l’hagin elevat als altars del “progrés”).
Entrem en matèria.
Recordeu quan Podemos (i els seus satèl·lits) entenien el que passava a Catalunya com una “oportunitat destituent” del Règim del 78. El manifest fundacional de Podemos així ho reconeixia i, fins i tot CSQP i Ada Colau, parlaven de “referèndum” i de la “República Catalana”? No ha passat tant de temps des de llavors i, per això, la pregunta és obligada: com es va passar d’aquesta lectura al discurs criminalitzador que destacats ‘progres’ catalans estan impulsant contra l’independentisme? En quin moment el moviment sobiranista va passar de ser una “oportunitat” per les esquerres no independentistes a convertir-se en un enemic al qual se’l compara amb el feixisme, el nazisme i coses per l’estil? Com s’explica aquesta convergència ‘progre’ amb els postulats més rancis de la caverna espanyolista?
Fem memòria i recordem com, veient el caràcter pacífic i desobedient de la gent a Catalunya durant l’octubre del 17, la caverna es va abonar al principi comunicatiu de la transposició, que diu que cal carregar els adversaris amb els propis defectes: els violents són els sobiranistes, tant és que fossin els colpejats; els antidemòcrates són els supremacistes, tant és que l’aparell mediàtic (la “cochina prensa madrileña”), polític i econòmic estatal supuri catalanofòbia pels quatre costats; tant és que el sobiranisme sigui perseguit, colpejat, empresonat i calumniat, és la resta de la societat la que té “por”; tant és que Iceta s’hagi manifestat de bracet amb Vox, els sobiranistes són extrema dreta. Aquesta última transposició (sobiranisme=feixisme), lluny de quedar-se en una tàctica propagandística de 13TV i la rodalia de Vox, ha estat adoptada com a part del discurs d’aquesta suposada “progressia”. Des de La Sexta fins a l’entorn dels Comuns.
Un dels primers senyals d’alarma que recordo en aquesta línia va ser un tuit d’Steve Forti, un dels filòsofs de capçalera ‘comuner’ i qui fa “tàndem tuitaire” amb Paola LoCascio, membre del Consell Nacional de Catalunya en Comú. El tuit de Forti deia:
“Pintada encontrada en el carrer Homer, en el Putxet, uno de los barrios más ricos de Barcelona”.
El tuit anava acompanyat de la foto d’una pintada feta a una porta amb rotulador: “Necesitem un Salvini Català” (sic). Hores més tard, Enric Juliana compartia el tuit dient:
“Necessitem un Salvini català“, diu una pintada al barri del Putxet. Aquest era l’esperit que imperava dissabte passat a la plaça de Sant Jaume”.
Juliana es referia a les protestes dels independentistes que es van manifestar en aquella plaça quan Ada Colau va prendre possessió de l’alcaldia de Barcelona amb els vots de Manuel Valls. L’escrit a la porta, el tuit de Forti i el retuit de Juliana eren un artefacte perfecte: la pintada -que amb prou feines ocupava uns 20 centímetres quadrats- trobada al ric barri del Putxet, era convertida per Forti i Juliana en una enorme i lluminosa tanca publicitària visible a totes les autopistes digitals que deia: “el sobiranisme és cosa de rics contra pobres”… i xenòfobs com Salvini. Objectiu? Desacreditar i fer retrocedir dins l’esquerra en general (i dels Comuns en particular) la idea que el sobiranisme pot ser una palanca de resposta a la Monarquia corrupta per la qual, per cert, hi treballa en Juliana. De retruc, aquesta tanca publicitària nascuda d’un retolador al Putxet servia per tapar un greu problema: Ada Colau havia estat investida amb els vots d’un xenòfob francès vingut a menys. Un 10 estratègic. Si no fos perquè a les eleccions municipals al Putxet va arrasar Valls i li va permetre obtenir els vots que farien Colau alcaldessa.
Però la llavor estava plantada i després d’aquests ridículs tuit i retuit, el discurs que intenta per tots els mitjans equiparar sobiranisme a extrema dreta ha seguit creixent i mostrant-se de manera cada cop més desacomplexada. L’últim episodi va arribar aquesta setmana de la mà de Guillem Martínez, un altre cop ràpidament amplificat pels epígons ‘progres’ d’Enric Juliana. Un article on, ja de manera impúdica, l’acusació de nazisme cap a l’independentisme és clara. Per acabar d’arrodonir el final de la setmana, Juliana escrivia a La Vanguardia, un article titulat “Naufraga la pinza Torra-Ayuso”. Un altre cop, la pulsió, la necessitat imperiosa de fer passar bou per bèstia grossa i indepe per ultradretà xenòfob. O les paraules que Ayuso va dedicar al “modo de vida la inmigración” en relació a la pandèmia no són xenofòbia aplicada? Tant és: Ayuso-Torra. A l’altre diari de l’avui fusionada La Caixa, El Periódico, Josep Cuní dibuixava la mateixa línia: “Ayuso i Torra prioritzen les seves obsessions partidistes al bé comú”.
Cal preguntar-se: què hi ha al darrere d’aquesta estratègia? Quins càlculs polítics són l’origen d’aquesta necessitat d’equiparar sobiranisme amb ultradreta? Quins moviments de fons expliquen aquesta perillosa deriva? Fent-me aquesta pregunta em vaig trobar amb una interessant entrevista que li van fer a Steve Forti fa tot just un any que destaca al seu títol aquestes paraules de Forti: “ERC tiene que salir del Chicken Game que tiene con la ex CiU”. Subtítol de la peça: “Steven Forti habla sobre el auge de la extrema derecha en Europa y la situación política catalana”.
Un altre cop els dos conceptes. Potser no junts del tot, però sempre propers. A l’interior de l’entrevista Forti afirma que a Catalunya:
“Hay una fuerte dificultad en aceptar una posición contraria y se convierte en un escollo importante. Lo mismo pasa en Reino Unido con el Brexit o en Italia con los que están a favor de Salvini y de los Cinco Estrellas frente a los que no lo están. Con esto no quiero decir que el independentismo sea igual que la Liga o el Brexit, pero bebe de un mismo clima cultural y es una respuesta peculiar adaptada al contexto catalán de la misma cuestión que aparece en el espectro global: la soberanía”.
L’entrevistadora pregunta:
El otro día ví a Guillem Martínez en un debate en las redes. Venía a decir que la izquierda catalana no debería ir a manifestaciones convocadas por todo lo que concierne al Procés. ¿Qué piensas de este comentario?
Que estoy de acuerdo con Guillem.
Pero hay presos…
Ya, pero la izquierda catalana ha tenido un complejo de inferioridad con el Procés durante estos años y, en algunos casos, se ha vivido como el Síndrome de Estocolmo. (…) Mucha gente de la izquierda se sintió representada en el discurso que dio [Joan] Coscubiela el 6 o 7 de septiembre de 2017 porque no encontraba su lugar en aquel entonces. (…) La única solución a medio plazo es un tripartito de izquierdas porque hay votos para hacerlo”.
PSC, En Comú y…
ERC.
I d’aquí, potser, plora la criatura: l’horitzó polític d’aquesta fracció dels Comuns (cada cop més gran) passa per aquest pacte. Tot el que no sigui això és la irrellevància política. I conscients que ERC ho té molt i molt difícil per fer aquest pas, ells volen ajudar: presentar el sobiranisme com una cosa propera a la ultradreta és la manera d’estovar els republicans. Veient certes reaccions al si d’ERC, l’estratègia no és del tot llunàtica: fa pupa, sobretot quan té darrere un important aparell mediàtic a Catalunya capaç de fer-la reeixir.
Com dèiem abans, aquesta estratègia no és nova, però últimament la seva bel·ligerància no para d’augmentar. I és probable que la clau d’aquest augment estigui a Madrid.
L’arribada del “govern més progressista de la història” a Madrid obria horitzons. El nou escenari convidava ERC a trencar amb aquest sobiranisme -que segons aquesta progressia nostrada, tonteja amb l’extrema-dreta- per sumar-se a la revolució progressista en marxa a Madrid. Avui, però, un any després de l’arribada al poder del PSOE i UP, el resultat és el que és. El coneixeu de sobres, però no em puc resistir: llei mordassa activa, reforma laboral activa, el govern ajudant a escapar el Borbó, el famós i publicitat “Escudo Social” ple de forats, el govern negant-se a acollir els refugiats grecs i una fusió bancària oligopolista que tant podria haver executat aquest govern com el de Mariano Rajoy. Ni tan sols una tímida reforma fiscal en favor de la majoria. Entre poquíssim i res. El fracàs és estrepitós i cada cop més insostenible per aquells que, legítimament, havien dipositat les seves esperances de progrés en un govern que, per les coses que importen, governa igual que el de Mariano Rajoy. Un fracàs que està fent que algunes forces d’esquerres arreu de l’Estat estiguin dient “prou” al banquet de gripaus ofert pel PSOE a tots els que s’autosituen a la seva esquerra.
En el cas d’aquests progres catalans, però, la reacció és la contrària: aprimats els arguments per defensar el suposat “progressisme” del govern de coalició, l’única sortida és insistir més, amb més força i a menys descaro, en què el sobiranisme és l’extrema dreta. Si la realitat és que “la dreta” de JxC s’ha mogut més que el PSOE per intentar solucionar el problema dels preus dels lloguers mentre Marlaska anuncia repressió pels “okupes”, l’única sortida que li queda a aquesta secció ‘progre’ catalana és aprofundir en la caracterització del sobiranisme com a un moviment d’extrema dreta. Tenen prou altaveus i diaris al seu servei. De moment es conformen a regirar la realitat… i fer escarni amb una ela velaritzada que, com informa Màrius Serra, també s’utilitza a la República Portuguesa.
