No corris

"Deixar-nos portar per altres ulls que ens guiaran per un recorregut que han fet abans que nosaltres i la seva experiència prèvia enriquirà la nostra, de perspectiva"

L'últim eslògan de la DGT "No corris, viu més" està pensat per mirar de reduir el nombre de morts que hi ha a les carreteres catalanes. Segons els informes, les causes són per excés de velocitat i per distraccions mirant el mòbil. Trobo que és una recomanació, aquesta de no córrer i d'aixecar el peu de l'accelerador de les nostres vides, que ens l'hauríem de prendre seriòsament però sovint no hi parem massa atenció. Ens ho podem aplicar qualsevol dia, qualsevol cap de setmana. Aprofitar el pont de la Puríssima o les vacances de Nadal per començar a anar a relantir, més a poc a poc. Abandonar les presses i anar a un altre ritme.

 

En aquest sentit, en la línia de viure amb un altre aire per gaudir dels què ens envolta, més assossegat, l'altre dia als premis literaris de Lleida es va guardonar un assaig, el Josep Vallverdú, que ho reivindicava. Ho plantejava el poeta i filòleg valencià, Josep Ballaster i Roca, a Atles d'aigua i pedra. Cartografies de la crecació. Aquest és el títol de l'obra guanyadora a la qual faig referència i que es publicarà a mitjan de l'any que vé. Un exercici literari i d'idees que proposa reflexionar sobre el fet de valorar el que ens envolta, sigui a partir de la realitat creada per algú o senzillament de  la reivindicació a partir de recuperar la figura que Walter Benjamin ja havia evocat, la del flaneur, el passejant. Aquell que té temps per badar, per apreciar els detalls, que no va a trot de peixater ni amb el google maps als morros que provoca que la meitat de les coses interessants de la vida li passin per alt. Ballaster reivindicava el gust de viure amb la voluntat de sorprendre's i deixar-se sorprendre per l'imprevist. Defensava el plaer, i no el patiment, de perdre's per una ciutat, un poble, qualsevol indret. Llegir-los, interpretar-los, des d'una altra perspectiva.

 

 

Ei, però, per perdre'ns n'hem de tenir la voluntat, ens hem de voler perdre. I si ho fem, hem de tenir la capacitat de voler projectar sobre el paisatge una mirada crítica, fins i tot, passejar-hi aquella òptica maliciosa, innocent, infantil. Sense prejudicis i amb ganes constants d'aprendre. De vegades, deixar-nos portar per altres ulls que ens guiaran per un recorregut que han fet abans que nosaltres i la seva experiència prèvia enriquirà la nostra, de perspectiva. Però per això cal, necesseràriament, adequar el nostre ritme vital al del nostre entorn. I sovint es tradueix en una advertència que ens hauríem de dir més sovint quan quedem amb nosaltres mateixos: "no corris".

 

Comentaris