No anem bé

"Quan des de Catalunya hem cercat formes d'encabir les nostres demandes presentant-les i vinculant-les a altres possibles demandes o interessos de regions espanyoles l'únic que hem aconseguit és més ignomínia i desconsideració per part de l'Estat"

El proppassat tretze de febrer vaig anar acompanyat d'un company de feina al Col.legi de periodistes de Barcelona a escoltar un debat entre el catedràtic d'economia Guillem López Casasnovas i l'exministre socialista i també economista Carlos Solchaga. El debat era organitzat pels col·legis de periodistes de Madrid i de Barcelona i la idea era aquella tan coneguda, i tan mal aprofitada, d'estrènyer vincles i bastir ponts de diàleg entre Catalunya i Espanya. O sigui brindis al sol, molta xerrameca i ‘pasteleig' del gust de Madrid amb moltes abraçades i subsegüents punyalades dorsals i sense cap mena de novetat en un front que, a l'estil d'aquells plens de trinxeres de la Gran Guerra, no s'ha mogut ni un mil·límetre.

El debat en la seva traducció al català portava per títol ‘Hi ha causes econòmiques pel desafecte?'. A Catalunya lògicament es sobreentén. La veritat és que el debat no va poder ésser més decebedor i escàs de transcendència. D'una banda Solchaga, molt típic seu, va fer un ús abusiu en el temps i el que havia de ser una intervenció de mitja hora es convertí, pel cap baix, en el doble. L'exministre es dedicà a narrar-nos les bondats de l'Espanya autonòmica, el victimisme català, la impossibilitat de la independència car ens conduiria fora de la via làctia -la frase ha fet fortuna-, tot repassant la llista dels reis gots, l'abrazo de Vergara, l'exemple magnífic de la transició i els últims de Filipines. Evidentment tot destil·lava molta condescendència, autocomplaença de la seva pròpia i extensa collita i un gran festeig d'haver-se conegut. Com de costum, en ell i tants altres com ell, ens va perdonar la vida i n'hem, conseqüentment, de restar agraïts.

López Casasnovas, per contra, respectà religiosament el temps assignat, tractà de ser rigorós amb l'enunciat de la temàtica i intentà, sense aconseguir-ho, desgranar llurs arguments de per què, segons el seu parer, el sistema redistributiu genera un desequilibri tan gran amb Catalunya. En aquest sentit, i crec que encertadament, defensà que l'augment de l'independentisme no té només una variable econòmica i que les noves generacions tenen tot el dret a creure en causes més o menys utòpiques ja que són aquestes les que han de poder triar en quin món volen viure i de quina manera ho han de poder fer.

Vagi per endavant que tinc un gran respecte intel·lectual pel professor López Casasnovas, ara bé en aquest debat no va ser capaç de fer arribar cap missatge contundent. No va marcar cap gol i Solchaga, a la inversa, els feia tots, fins i tot si calia en pròpia porta ?com quan demostrà que de la recaptació de l'IVA no en té ni la més remota idea-. Això amb ell, com s?estil.la a Madrid, ni fred ni calor. Et deixa anar un "esa es tu opinión la mía es otra" i es queda més ample que llarg. O no ens recordem ja de les tres devaluacions de la pesseta en aquella Espanya, de cambrers i paletes emprant mots seus, que ell perjurava que com a responsable d'economia mai depreciaria la moneda. La intervenció de López Casasnovas no va reeixir en la seva intervenció per varis motius: el professor menorquí no és un xarlatà, cerca el rigor que ha de ser típic de l'acadèmic -també ho hauria de ser del polític per cert- i és humil davant d'allò que no coneix prou o desconeix directament. El seu company de taula opinava de tot, amb especial devoció per allò que no coneix prou o desconeix. Són dues formes d'enfocament i metodologia clarament diferents.

He explicat tot això atès que segons el meu entendre resumeix molt bé i de forma fefaent les relacions polítiques entre la classe política catalana i espanyola. Des d'aquí hem intentat racionalitzar els fets, dotar-ne un contingut en base a una metodologia i uns resultats que s'esperava que fossin bons pel conjunt. Com hem deixat palès en moltes ocasions el catalanisme suposà una doctrina modernitzadora i regeneradora per una Espanya inveterada, castissa i allunyada de les tendències de la modernitat ?entre elles l'europeisme-. Malgrat això desprès ens hem hagut de sentir ben sovint allò de "dejad de miraros el ombligo y ser tan provincianos". El bo d'en Guillem López Casasnovas intentà rescatar aquests valors però es topà amb una paret o frontó que no escoltava i que únicament es dedicava a emetre sentències de la seva conveniència on el modern era ell i el ?queixós incorregible? era l'altre. Això se'n diu donar-li la volta a la truita i amb aquesta filosofia no cal dir que ens han aixecat la camisa una i mil vegades. I les que ho faran sinó hi posem remei.

Quan des de Catalunya hem cercat formes d'encabir les nostres demandes presentant-les i vinculant-les a altres possibles demandes o interessos de regions espanyoles l'únic que hem aconseguit és més ignomínia i desconsideració per part de l'Estat. Aquest ha entès, o volgut entendre, que l'únic que perseguíem era debilitar-ne llurs estructures i avançar subreptíciament vers la implosió del propi estat.

En aquest sentit els catalans, de les diferents confessions polítiques, sempre hem estat sota sospita i aquesta etiqueta difícilment a partir d'ara, després de com han anat les coses, ens la podrem treure. El procés sobiranista, per bo o per dolent, significa un abans i un després de les relacions polítiques de Catalunya amb Espanya. Després d'això mai més res no tornarà a ser igual. Si apliquem vells paradigmes a situacions noves el resultat està cantat. No és hora de justificacions ni de fer-nos perdonar no se sap exactament què. L'experiència bé prou que ens ensenya que cercar la complicitat d'Espanya no duu enlloc. Només podran començar a entendre'ns quan marxem. Si no hi ha consulta ja no hi ha excusa per fer el pas endavant.

 
 

Comentaris