Conec autònoms que fa mesos que ni ingressen res ni tenen dret a cobrar res de l’Estat. Conec treballadors que porten també uns quants mesos sense cobrar la nòmina, però l’empresa els demana que, si us plau, segueixin treballant perquè, tard o d’hora, algun projecte es materialitzarà. I cada dia m’assabento d’algú que han acomiadat o d’algun negoci, ara un comerç, ara un petit despatx, que s’ha vist forçat a tancar. La manca de liquiditat afecta de ple el meu entorn immediat i, en canvi, no veig aquesta realitat reflectida en cap mitjà.
Tampoc sento veus que s’alcin en contra dels bancs i caixes que es van beneficiar del pla d’ajudes milionàries del Govern per activar el crèdit a les famílies i a les pymes. Potser l’Executiu creia que als banquers els mouria el mateix esperit de Robin Hood que mou ZP, i del qual l’últim exemple són les ajudes de 420 euros mensuals per als aturats que s’hagin quedat sense subsidi a partir d’quest mes d’agost, és a dir, ara per ara, la minoria.
Una persona que fins fa quatre dies treballava en una caixa em corrobora el que tots ja sabem. “Els bancs s’han quedat el gruix de les ajudes per autosanejar-se”, em comenta mentre m’explica les raons que l’han dut a deixar, en un moment com aquest, una feina segura i ben remunerada en una entitat financera. “No podia més. Moralment, no em sentia bé amb mi mateix perquè cada dia era conscient d’estar perjudicant a una família o a una empresa. I a sobre, encara els havia d’endossar motos per complir objectius”.
Alguna cosa molt grossa està passant quan un empleat de la banca amb tota la vida laboral per davant es veu incapaç de seguir-hi treballant per motius ètics.
Potser ja n’hi ha prou d’arronsar les espatlles i creure que un mateix, tot sol, no hi pot fer res. Arreu d’Europa, també a Catalunya i a la resta de l’Estat, s’estan impulsant cooperatives de crèdit i projectes financers que, per exemple, et deixen triar les persones o empreses que rebran un crèdit amb els teus estalvis o bé t’asseguren certa transparència a l’hora d’informar en què s’inverteixen els teus diners. No deu ser tan mala idea quan alguna entitat de la banca tradicional ja ha començat a aplicar, tèbiament, aquests criteris.
Per aquesta raó, els qui ja estiguin ensumant l’olor de porro i veien els mocadors d’Arafat els demano serenitat i que no jutgin precipitadament. Aquesta crisi ens demana reflexió, consciència, corresponsabilitat i models innovadors a tots nivells. En el financer, ens demana que perdem la por als bancs i aprenguem a dir-los no, ‘no amb els meus diners’.
