Les festes de Nadal són dies per gaudir de la família i dels amics, de les bones menges i de les llargues sobretaules. També són jornades per parlar de tot el que ha succeït durant l’any que s’acaba i per fer molt bons propòsits per a l’any que està a punt de començar. Escric aquest article després del primer àpat de les festes i els puc assegurar que totes aquestes característiques ja s’han complert amb escreix. Com es poden imaginar, sobretot s’ha parlat de política. No en va, la intensitat del moment polític ho garanteix. Però no pateixin!, per a la tranquil·litat del ministre Jorge Fernández Díaz els puc dir que tot va transcórrer amb absoluta normalitat, sense que ningú s’aixequés de taula d’una revolada a causa de les discussions sobiranistes. Ans al contrari! La importància i la transcendència de la qüestió van fer que tothom quedés enganxat a la cadira per no perdre cap detall i que aquells que anys enrere no hi haurien estat interessats ahir fossin els primers de la fila. Ai las! Aquesta és una molt bona notícia per a tots aquells a qui ens agrada la política i per a aquells que pensem que la ciutadania ha de tenir un rol important en les decisions que afecten el dia a dia del nostre país.
Catalunya i el moviment sobiranista han viscut grans canvis durant els darrers anys. M’atreviria a dir que d’ençà de l’inici de les reivindicacions del dret de decidir – amb la Plataforma pel Dret de Decidir al capdavant- el moviment ha estat imparable. Així doncs, després dels primers passos fets des del 2006, la gran manifestació del juliol del 2010 (organitzada per Òmnium Cultural) en contra de la sentència del Tribunal Constitucional va ser l’esdeveniment que va socialitzar la reivindicació de manera massiva. Paral·lelament, la creació de l’Assemblea Nacional Catalana va significar, entre moltes d’altres coses, la implantació del moviment al territori i la creació d’un espai on tothom hi pot ser present. A més, els esdeveniments polítics i els constants menysteniments per part de l’estat espanyol han consumat una desconnexió gradual que ara ja és impossible de fer tornar enrere. En gran part, aquest canvi s’ha produït gràcies a la implicació de la societat civil. Tan és així que crec que aquesta és una de les grans revolucions que hem viscut al nostre país durant els darrers anys. No en va, aquesta societat civil és protagonista d’una part vital de les coses que succeeixen en la política a Catalunya i s’ha corresponsabilitzat d’una manera tan convençuda que res del que ara succeeixi ja no pot fer-se sense tenir-la en compte. Actualment, la política ja no és patrimoni exclusiu dels partits i les institucions. Avui – més que ahir-, la política és patrimoni de tots i cadascun de nosaltres, fet que ens fa partícips de tot allò que succeeix al nostre país.
És per això que el que succeeixi durant les properes setmanes no pot fer-se ni a esquenes de la societat civil que s’ha manifestat al carrer, ni pensant exclusivament en els interessos d’alguns partits polítics que ara mateix sembla que pensin més en el seu resultat particular que en el bé comú. Una servidora està convençuda que la ciutadania reclama i reivindica unitat i espera que tots els partits polítics siguin capaços d’entendre que ara el més important és el país. En conseqüència, els expresso un dels meus darrers desitjos de l’any: espero que es posin d’acord, que reforcin la unitat fent una llista de país i que així, ens permetin avançar cap a la llibertat. Si no és així la perplexitat de la ciutadania pot ser majúscula i el trencament i la distància entre la societat civil i els partits polítics insalvable. En termes semblants ho expressava Muriel Casals durant la Nit de les Lletres Catalanes: “Ara mateix, després d’aquest llarg camí, a Òmnium ens sentim perplexos, fins i tot preocupats.”
En fi, una cosa és evident: la societat catalana té un somni i ara el té a tocar. Molts estem convençuts de que amb la independència aconseguirem la dignitat que Catalunya es mereix i podrem treballar per a la regeneració democràtica, la convivència i la justícia social. Permetin-me que acabi aquest article desitjant que el 2015 ens faci definitivament lliures i que ningú – absolutament ningú- gosi abaratir-nos el somni!
