NIXON O LA CORONA D'ESPINES DE CAROD

"Carod pateix la "síndrome Nixon" o de la corona d'espines. Des d'aquella imatge, opinió pública i opinió publicada no n'hi perdona cap"

A l'obra de teatre Nixon-Frost, l'expresident dels USA diu: "Kennedy era infidel, quasi ens porta a una guerra nuclear i ens va ficar al Vietnam, i tothom l'estima; en canvi jo, que he treballat 24 hores al servei dels nord-americans, m'odien". L'obra, més enllà d'explicar el fenomen mediàtic de les entrevistes, revela la complexitat de fets i interpretacions que hi ha darrere la popularitat dels líders polítics, de la legitimitat durant l'exercici de responsabilitats i de l'acceptació popular un cop retirats.

Nixon no va entendre mai com era possible que se'l recordés més per haver volgut tapar un robatori de tercera categoria al complex d'oficines Watergate de Washington que per haver acabat una guerra (Obama no n'ha parat cap i ja té el premi Nobel de la Pau!), per haver aconseguit la distensió amb la URSS, l'aproximació a la República Xina Popular i per haver aprofundit la implementació dels drets civils als Estats Units. Des del punt de vista de Nixon, el seu país, els seus compatriotes i, fins i tot, la Història eren injustos amb ell.

És cert que alguns personatges històrics són més coneguts per una pífia que per tota la seva obra. Felip II és més conegut pel fracàs de la Invencible Armada que per altres victòries militars i el rei Pere el Catòlic ho és més per la seva mort a la batalla de Muret que pels seus èxits contra els almohades. No obstant, i contràriament, ni Waterloo no ha eclipsat Napoleó ni Gal•lípoli a Winston Churchill. Llavors, què és el que determina que un personatge polític sigui recordat positivament o negativament? Una anàlisi ràpida i una reflexió no gaire aprofundida em porta a pensar que, a més a més d'aportar alguna cosa positiva al teu país (o al món), influeixen l'ètica i les formes.

És obvi que la política és comunicació i que la comunicació és imatge i, fins i tot, espectacle. Sota les lleis d'aquest sistema de comunicació, l'impacte d'una imatge (a vegades una sola imatge) és suficient perquè una persona pública sigui jutjada en el moment sense tenir en compte res més, i que finalment, marcat indeleblement per aquesta mala imatge, segueixi jutjat -per sempre més- en funció de la impressió deixada per aquella imatge. Nixon no va tenir cura d'aquest aspecte de la comunicació política mai (ni en els debats de TV i molt menys en el cas Watergate ni l'ètica ni la legalitat, és cert) i el seu posat gris, capficat i esquerp va acabar per no inspirar confiança ni durant el seu mandat ni un cop acabat. Les seves paraules, per molt sinceres i pensades que fossin, ja no aconseguien traspassar o tapar la mala imatge que ja tenia la majoria dels ciutadans del seu país...

Fa uns dies, el Vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, es queixava en una entrevista a RAC 1 que se'l jutgés massa severament per haver utilitzat un helicòpter, cosa que ell considera propi del funcionament i de les atribucions del seu càrrec de Vicepresident. I també lamentava que la notícia que la llengua catalana fos la invitada d'Expolangues de París, no aparegués al diaris catalans... Carod està cansat d'haver de defensar-se d'acusacions de mala gestió, errors polítics i altres rumors, i es veu obligat a recordar constantment que és Vicepresident del Govern, com a estratègia per recuperar una legitimitat perduda.

Quan la va perdre? Quan va perdre la seva bona imatge? En quin moment, l'opinió pública catalana va perdre la confiança en aquest polític? Quina és la imatge impactant que ha fet que ara sigui jutjat més severament que altres malgrat una bona/correcta/regular (Táchese lo que no proceda) feina de govern?

No. El viatge a Perpinyà no és aquesta imatge (per a l'opinió pública espanyola, potser sí, però no la catalana). La corona d'espines? Jo crec que sí. Carod posant per a la foto amb una reproducció de la corona d'espines de Jesucrist va ofendre els creients (una minoria), però per a la majoria va oferir una imatge de frivolitat impròpia d'un polític amb responsabilitats de govern i que –en aquell moment- representava el nostre país. Una imatge impròpia, sí, però encara menys apropiada per a qui després pretén dotar de solemnitat i de trets de sobirania les seves funcions al govern.

Carod pateix la síndrome Nixon o de la corona d'espines. Des d'aquella imatge, opinió pública i opinió publicada no n'hi perdona cap i, fins i tot, n'afegeixi allà on no n'hi ha. Carod serà recordat per ser amic de Karmele Marchante, per voler obrir consolats ja existents, per col•locar el seu germà... Aquestes coses, ja no importa si reals o no, si exagerades o no, tapen actualment qualsevol encert en la seva obra de govern. I sembla que, com en el cas de Nixon, no hi hagi res a fer. Una entrevista en prime time d'aquí uns anys potser servirà per rehabilitar-lo... mentre aquell instant, aquell mal gest polític, aquell toc d'humor, està passant-li factura ara i potser per a la posteritat.

 
 

Comentaris