“Para ETA no puede haber una ley de punto final“, diu l’editorial d’El País. I la clau és “para ETA”. Perquè Espanya és l’últim estat suposadament democràtic que, efectivament, manté una llei de punt i final explícita per als criminals franquistes i implícita per al terrorisme d’Estat, fins a l’extrem que en un 60 per cent dels casos ningú no s’ha pres la molèstia d’investigar res. Les víctimes només ho són de ple dret si es deriven del terrorisme d’ETA, la resta acaben convertint-se en una molèstia política perquè acaben protestant.
ETA, efectivament, ha estat derrotada. Això contribuirà a consolidar una etapa nova al País Basc, un temps sense violència on tothom pugui expressar lliurement les seves aspiracions polítiques i on aquestes siguin possibles -algun dia- per la via democràtica. Però la fi d’ETA no implica en absolut la renúncia de la societat basca a un futur de plenitud política i institucional, de la mateixa manera que el record de la guerra bruta policial -i les dotzenes de víctimes mortals que se’n van derivar- no invalida els objectius polítics de l’unionisme.
Seixanta anys de violència s’han acabat, però les conseqüències perduraran en forma de patiment. El País Basc haurà d’encarar la resolució definitiva que no passarà ni ha de passar per una llei de punt i final. Ni per a ETA ni per a ningú.
