Ni-nis, no-nos i sí-sis

"Les pràctiques, fer currículum, això és el més important, els va fer creure una perversa conxorxa orquestrada per les pròpies universitats. I així va ser com es van convertir en la mà d'obra barata"

Aquesta darrers dies, el sindicat UGT ha presentat un informe en el qual s'alerta que un de cada quatre joves catalans d'entre 16 i 24 anys ni treballa ni estudia. Són 154.000 ni-nis, dels quals uns 50.000 manifesten obertament que no pensen moure un dit per canviar la seva situació. Jo els felicito. Els felicito per plantar cara al futur amb aquest coratge i aquesta barra, dues característiques comunes en un gran nombre de "persones d'èxit" del nostre país. Per tant, res no fa pensar que un dia qualsevol d'ells pugui tenir un alt càrrec públic o ostentar el títol de president, sigui d'una fundació privada, d'un club de futbol o fins i tot, qui sap, d'algun petit o no tant petit Govern.

Per aquesta raó i perquè de paràsits n'hi ha hagut sempre i n'hi ha a tots els països del món mundial, no crec que aquests 154.000 brètols ens hagin de preocupar. Sí que són molt més interessants els que queden, el 75% de joves restants. Tant a les empreses com a les universitat se'ls acusa de mimats, de no saber res de res i anar de sobrats, de no tenir cap mena d'esperit del sacrifici i de negar-se a determinades feines i a determinats sous. En lloc de ni-nis, a aquests se'ls hauria d'anomenar no-nos, els que sempre van amb el no per davant. Però els manuals d'autoajuda diuen que "aprendre a dir no" és cabdal per a una bona salut mental. Potser caldria valorar doncs si aquests joves no hauran fet, encara que sembli mentida, un pas de gegant en la seva evolució vital respecte els seus germans grans.

A diferència d'ells, el seu germà gran mai no ha tingut un no per resposta. Podríem dir que en aquest cas han estat la generació dels sí-sí, els que sí han estudiat, sí han treballat i sí han fet tot allò que esperava d'ells la societat. La seva infància va ser tranquil•la, a cavall d'Espinete i Bola de Drac, i van ser els primers a tenir l'oportunitat de perfeccionar el seu anglès a Dublín, en recompensa tot sigui dit a les hores invertides en acadèmies extraescolars. Algú els va fer creure que a Catalunya només es podia ser arquitecte, periodista, veterinari o advocat i no van dubtar a sotmetre's a un examen d'eficàcia dubtosament comprovada com és la selectivitat. A mitjans dels noranta, els despropòsits acabaven de començar. Aviat van descobrir que aprovarien la carrera tant si s'asseien a l'aula a escoltar les dèries d'un catedràtic amargat com si se n'anaven a jugar a botifarra al bar. Les pràctiques, fer currículum, això és el més important, els va fer creure una perversa conxorxa orquestrada per les pròpies universitats. I així va ser com es van convertir en la mà d'obra preferida d'unes empreses que no van dubtar a treure tot el suc d'aquells nois il•lusionats que, en lloc de cobrar, pagaven per treballar.

Ara tots en tenen trenta i tants i els que no comparteixen pis és perquè han pogut comptar amb l'inestimable ajuda de la nostrada xarxa familiar. Per damunt d'ells, un tap generacional, el gruix del babyboom, els impedeix de créixer professionalment. És curiós com, tret d'excepcions, molts d' aquests babyboomers no han sabut què fer davant d'algú més ben preparat acadèmicament que ells i no han volgut assumir el rol que els pertocava, trencant la cadena que sempre havia existit entre el mestre i l'aprenent. Potser per egoisme, por o qui sap si cansament, en lloc d'apostar per algú més jove molts babyboomers prefereixen ajudar-se entre ells, fent bona aquella dita absurda del "más vale malo conocido que bueno por conocer". Per acabar-ho d'adobar, la crisi econòmica ha malmès ja tota la dècada en la qual els sí-sí arribaran a la quarantena, el moment en què tota generació ha tingut fins ara el dret (i el deure) de convertir-se en el pilar econòmic de la societat.

Malaguanyats doncs per un sistema que no els està sabent treure cap mena profit, dels sí-sí encara s'espera que ara tinguin fills, que mantinguin els índex de consum, que no fugin a treballar a l'estranger i que paguin més impostos, alhora que se'ls mentalitza perquè es vagin acomiadant de l'Estat del benestar. De fet, pioners com han estat, no m'estranyaria que siguin també la primera generació sense pensions de jubilació ni seguretat social. Que ningú pateixi, com han fet sempre, els sí-sí claudicaran i potser aleshores els ni-ni s'hauran reconvertit en no-nos i els no-nos hauran après a assumir les responsabilitats i a fer determinades concessions però sense deixar-se trepitjar.

 
 

Comentaris