Si l’1-O és el dia en què el carrer i les institucions van perpetrar el major acte d’unitat i complicitat possible en una democràcia, el 27-0 és el dia del trencament –com a mínim teòric- per part de l’independentisme institucional de les regles de joc convencionals de partits en lluita per l’hegemonia del sobiranisme. Amb aquella declaració, Govern i partits iniciaven un combat contra l’Estat espanyol, de durada i conseqüències incertes, però un combat on l’enemic ja no pot ser el legítim adversari polític en un estat autonòmic, sinó aquell qui perpetra la vulneració de drets i la repressió. Probablement, el Govern havia posat el país a punt només per a una independència pactada, però no per a un xoc frontal amb Madrid.
Gairebé un any després, a l’independentisme institucional no sembla importar-li que el combat democràtic es perdi perquè el front està escapçat per interessos partidistes. Davant de la cruïlla que afronta l’independentisme, hi ha diverses opcions. Dues d’elles posen el país en mans de Madrid: mantenir la guerra interna fins a la sentència dels presos polítics i exiliats sense avançar en el compliment del mandat de l’1′-O, però mantenint la poltrona uns mesos, o convocar eleccions immediatament, dividits i amb el projecte republicà en suspens. La tercera opció és la de recuperar la iniciativa guanyada l’1-O i el 27-O i tirar endavant recosint la unitat.
Els exiliats i els presos polítics han deixat clar que no acceptaran ser moneda de canvi d’una rendició. Assumeixen que passaran anys entre reixes o lluny de casa, però no per administrar una autonomia, sinó per guanyar el darrer combat contra el règim del 78. I després del darrer episodi de turbulències al Parlament, que ha debilitat el Govern, és més evident que mai que la partida es juga al carrer, a l’exili i a les instàncies judicials internacionals, no pas als despatxos de Moncloa o del Palau de la Generalitat. Les institucions autonòmiques estan amenaçades i en llibertat vigilada i en repressió permanent. Per això cal entendre, i respectar, que el seu marge per fer República és escàs. Però els exiliats són una veu lliure i el carrer té la potència necessària per sostenir la revolta pacífica. Les condicions hi són, qui no mogui fitxa que ho expliqui.
