"Ni heu estat, ni sou, ni sereu"

"No s'ha entès que la voluntat d'un poble versa sobre la voluntat actual d'una comunitat de persones que volen unir els seus desitjos per avançar junts"

La campanya de commemoració del Tricentenari del 1714 porta per títol una senzilla i efectiva combinació d'un mateix verb, el verb ser, conjugat en passat, present i futur: "Érem. Som. Serem." És un eslògan molt ben trobat i que resumeix en dotze lletres la cruïlla en la que es troba Catalunya: una nació històrica (Érem) amb voluntat de decidir (Som) un futur nou per a les pròximes generacions (Serem). D'aquests tres temps verbals dos resulten evidents des del punt de vista científic (Érem i Som) i el tercer, com tot allò que afecta el futur, només pot ser el terreny dels desitjos de cadascú.

Bé doncs, davant d'aquesta triple fermesa (Érem. Som. Serem) els poders fàctics espanyols han intentat desmentir, desacreditar, menystenir i en el pitjor dels casos ridiculitzar els tres verbs. Ho han fet, això sí, d'una manera molt més desordenada, poc rigorosa i desesperada que la tripleta verbal catalana.

Érem vs. No heu estat


Negar la història. Negar els fets. Basats en la relectura històrica que han fet Pío Moa. César Vidal, Ricardo de la Cierva i companyia, una bona part de la intel·lectualitat espanyola ha intentat presentar qualsevol fet històric català com un element integrat dins de la història espanyola per, negar així, qualsevol argument que demostri l'existència de Catalunya com una nació diferenciada de la castellana. Que Catalunya hagi tingut les primeres institucions democràtiques d'Europa o que disposés d'un corpus jurídic, fiscal, lingüístic absolutament independent de la resta es presenta com una anècdota. El súmmum d'aquesta tergiversació històrica té dos moments claus pel seu simbolisme: el 1714 i la Guerra Civil. De la Diada se n'han dit de tots colors, però el més habitual és una minimització dels fets i una responsabilització del setge mortal a la resistència dels tossuts catalans que es negaven a capitular. Pel que fa a la Guerra Civil, hi ha dues dèries que els agrada molt: la justificació de l'afusellament de Lluís Companys, a qui es ven com un terrorista que es mereixia aquest final, i –en segon lloc- recordar que hi havia catalans rebent les tropes franquistes a la Diagonal amb el braç aixecat. En aquest cas no interessa recordar la majoria silenciosa, que en aquell cas, era silenciada.

Som vs. No sou

Aquesta és la fase actual però beu de la primera. Negar l'existència de Catalunya com a nació per evitar que sigui reconegut com un subjecte amb personalitat pròpia. No s'ha entès que la voluntat d'un poble versa sobre la voluntat actual d'una comunitat de persones que volen unir els seus desitjos per avançar junts. No cal l'aval de la història (que Catalunya el té) sinó la voluntat de ser. Però per si no n'hi havia prou amb la negació històrica de Catalunya, l'actual Constitució s'encarrega de negar el present. Per això qualsevol cosa que es faci per plasmar aquest "Som" es tomba sistemàticament: l'Estatut tal com va sortir del Parlament, la sentència del Constitucional sobre la declaració de sobirania de Catalunya i sí, la votació d'ahir al Congrés. Tots tres fets (n'hi ha molts més) tenen el mateix denominador comú: rebaixar l'existència de Catalunya a un esglaó inferior (com a mínim) al d'Espanya. Catalunya és una possessió conquerida, en termes del segle XVIII, una regió al segle XIX o bé una comunitat autònoma, segle XX. "Catalunya no és Catalunya per si sola, Catalunya és Espanya, i per tant no pot tractar de tu a tu amb l'Estat, la metròpoli. I com que no sou, no podeu votar, perquè si algun dia es votés, votaríem tots. Però com que no ens dona la gana votar no votarà ningú, tampoc vosaltres, perquè no sou." El resum seria aquest.

Serem vs. No sereu

La última fase negacionista passa per, com de tots és sabut, pintar una Catalunya independent com un tros de territori expulsat de la Unió Europea, de l'euro, de l'OCDE, del Sistema Solar i vagant per l'espai sideral mentre als seus carrers hi campa el caos, la gana i els seus ciutadans, penedits, es fan l'hara-kiri clamant per l'històric error comès de desafiar el totpoderós i etern Estat espanyol. És a dir, si superada les fases No heu estat i No Sou s'arribés a la casualitat còsmica de la independència, el que sí és segur és que no sereu. Quan diferents veus espanyoles plantegen els suposats perills d'aquesta independència sona més a desig que a advertència sincera. I no un desig per voler un mal especial als catalans sinó un desig que s'acompleixin aquestes set plagues per després poder dir "ja t'ho deia". És a dir, tot allò que li pot passar a un estat català no és una conseqüència per haver-se emancipat sinó un càstig per haver desafiat la supèrbia espanyola. De res serveix recordar que, si es vol, Espanya pot ajudar la nova Catalunya a reincorporar-se a la UE (es tracta de no vetar-la com farà amb Escòcia) i d'evitar els aranzels (dos no es cobren si un no vol).

I així es resumeix la qüestió. Un poble que diu que ha estat, que és i que serà, davant d'un altre poble que li nega l'existència. I que no parlin d'exclusió i fanatisme. Catalunya sí que reconeix que Espanya ha estat, és i serà. És Espanya la que no reconeix que Catalunya és, ha estat i, malgrat s'hi obstini, acabarà sent.

 
 

Comentaris