L’Estat s’equivoca. No hi ha a Catalunya un sol polític (ni Junqueras, ni Puigdemont, ni Forcadell, ni ningú) que tingui marge suficient com per anar a unes eleccions autonòmiques, sense referèndum, com si no hagués passat res des d’aquella manifestació contra el Tribunal Constitucional de 2010. És impossible. Fins i tot encara que es posessin tots d’acord en acatar la prohibició i oblidar-se del procés, l’única conseqüència pràctica seria una inestabilització immediata del país i la ràpida substitució de les actuals direccions de PDeCAT i ERC. El paisatge idíl·lic d’una Catalunya autonòmica que torna mansament al peix al cove i a la Puta i la Ramoneta, controlada des del café para todos i aconformant-se amb Rodalies és una quimera de les dimensions de Gibraltar español o els Jocs Olímpics de Madrid. No passarà perquè no pot passar.
A Catalunya, l’unionisme no té prou base social com per prendre les regnes de les institucions, i menys encara quan es correspon, directament, amb un règim tan desgastat com el que va succeir a la dictadura franquista. Per interès propi, fins i tot Podemos preferirà la independència de Catalunya a tancar files amb PSOE i PP, un gest que seria mortal de necessitat per a tot allò que va sorgir del 15M madrileny. El règim del 78 encara és fort, però té ben poca legitimitat a Catalunya.
Per tot plegat, és obligat que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras tanquin files amb una declaració unilateral en cas de prohibició física del referèndum del mes de setembre. Entre d’altres raons, perquè no tenen alternativa. En el fons, la independència depèn de què Madrid mantingui la negativa radical fins a les últimes conseqüències.
