Veig com creix cada dia el mur de la inflexibilitat al Govern de Madrid per sota de les aparences de bones maneres, a una concessió de voluntat d’enteniment amb Catalunya. Sóc molt escèptic amb els gestos que la Vicepresidenta Sáenz de Santamaria i el Ministre Margallo intenten expressar; tal vegada definint si no un pont, almenys una passarel·la amb Catalunya. Repeteixo que sóc escèptic, perquè expressions tant contundents com la de Mariano Rajoy aquesta setmana al Senat negant-se a qualsevol modificació de la Constitució espanyola per encaixar “aquells que mai estaran contents”, manifesta la decidida voluntat de corroborar la meva imatge de mur. Ni veig el tren que surt de l’estació d’Atocha, ni veig el trenet que pot sortir des de l’estació de Sants per topar-se a mig camí, quasi una impossibilitat metafísica per l’existència de la doble via. El problema és la doble via; una evidència de la dificultat de l’encreuament dels arguments i la sordesa dels qui mai es voldran moure de la Constitució perquè suposa justament l’essència de la seva eina defensiva. I per trencar aquesta realitat de poc serveixen els polítics de partit, que malauradament avui en dia hem de suportar els ciutadans, sinó que o s’és estadista de mena o s’assoleix la condició d’estadista per trencar els motllos que impedeixen l’enteniment.
No veig a Rajoy el tarannà d’estadista; encara diria més, per paradoxal que suposi en les meves opinions sempre crítiques vers José María Aznar, crec més en la matèria prima d’estadista d’Aznar que no en la escapatòria sempre confusa de Rajoy. El problema d’Espanya s’ha d’afrontar sense por. Com em deia per escrit un ex senador no fa gaires dies des de Rússia, el problema d’Espanya és que no té projecte, no té model. Al contrari, la voluntat de Catalunya va unida a un model, a un projecte, agradi o no agradi, però de línies clares i de termes concloents. Què cal esperar d’un interlocutor a l’estat espanyol, que l’òptica que maneja és absolutament fixista, enlloc de buscar altres lògiques alternatives que permetin trobar una sortida en concòrdia? Em sento molt decebut de la ceguera del Govern de Madrid. Una ceguera que sols pot abocar al radicalisme d’un segment de la població catalana, a la confrontació dels dos governs, i a la frustració dels catalans com ja ha passat almenys tres cops al segle XX.
La veritat és que tampoc a casa nostra veig a un estadista disposat a flexibilitzar les postures. Tan sols m’explicaria aquesta actitud, si fos una estratègia per portar el conflicte al límit però, arribat aquí, s’endegarà una competició a ‘cara de perro‘ amb el govern d’Espanya per fer-li tragar l’equivalència dels catalans amb els bascos i navarresos. És a dir, el pacte fiscal. Tan sols si fos així entendria a Artur Mas i la seva postura actual. Però aquesta submissió al dictat d’Oriol Junqueras i a la camisa de força que Esquerra Republicana de Catalunya li ha imposat, treu qualsevol possibilitat d’estadista en qui fa un govern de titelles. Per aquest camí no s’arribarà enlloc. ERC és ERC amb tota una trajectòria històrica de pèssima memòria al llarg de la Segona República. Molts són els empresaris i les famílies a Catalunya que enterboleixen l’enteniment quan veuen el reflex històric d’una ERC que podria assolir un altre cop la governació del país. Com deia Tarradellas, militant històric d’ERC, “aquest meu partit va tenir molta responsabilitat en el desastre final de la República”.
Però si no trobem estadistes, tampoc veiem administradors i gestors acreditats. La política de retalls és una política insuficient, a vegades d’aparences merament psicològiques, perquè el moll de l’os no està en l’efectisme, si no en l’efectivitat, el rigor i el control de la despesa. I als pressupostos de la Generalitat li sobren més d’un desgavell: nòmines inútils, assessories multiplicades, departaments de dubtosa eficiència i ni tan sols de raó d’ésser, capítols que resulten molt discutibles com el dèficit enorme que arrossega la Corporació Catalana de Radio Televisió, etc. Jo no vull entrar en el qüestionament d’aquest alt cost de la ràdio televisió catalanes, encara que sí podria discutir l’ús que se’n fa d’aquests dos instruments. Però tenim a l’abast la catàstrofe del Canal 9 valencià, veiem la híper inflació de nòmines i personal, fins arribar als voltants dels 2.000 treballadors, constatem la bogeria del seu dèficit fins superar els 1.200 milions d’euros, hem vist la poca perspicàcia respecte a la sostenibilitat d’aquest canal, tant manipulat i tant manipulador… Quina era la raó per accedir a un lloc de treball a Canal 9 està per veure que fos la competència professional. L’enxufisme polític un cop més va desbaratar el principi d’economia sostenible i va destruir bona part de la independència informativa que hauria de garantir una entitat pública de comunicació.
Sóc valencià i em dol percebre la decadència de la meva comunitat d’origen, que podent ser una de les més brillants del nostre país, acumula un passiu de desocupats superior a la mitja nacional. Empreses tancades, fuga de cervells, pèrdua del capital humà, desavinences entre els ciutadans per ideologies i posicionaments polítics i fort contrast de les mentalitats tant diverses de les tres províncies del País Valencià; i sobretot una falta molt greu de consciència ciutadana de la pròpia identitat. Crec que els valencians hem caigut massa en el fallerisme polític i no hem exhibit l’orgull a l’hora de defendre la nostra realitat històrica com a poble i com a cultura; a vegades inclús criticant i atacant els catalans…
Aquesta deriva negativa del País Valencià a mi em fa reflexionar sobre la idoneïtat dels polítics i governants d’aquella comunitat, sobre el divorci entre les formes i fórmules grandiloqüents adoptades pel PP i el ciutadà, amb estrambòtiques iniciatives com Terra Mítica, com la Formula 1, com Canal 9, com la Ciutat de la Imatge, com l’aeroport de Castelló, com, com, com tantes exageracions que han dilapidat recursos públics a canvi d’un fracàs. Aquesta és la deriva conseqüencial dels pèssims gestors públics, que no consideren l’Administració Pública com un deure sagrat de servei als ciutadans. Per això ni el País Valencià ni Catalunya ni Espanya trobaran el seu camí a menys que no produeixin estadistes i aportin un model de nació i de societat. En aquest moment tant pel que fa als partits polítics, com pel que fa als mals del nostre país, jo em sento profundament orfe i decebut.
