Ni entenen, ni volen entendre

"Els eslovens van proposar diàleg amb Iugoslàvia per trobar la manera de fer efectiu el seu dret d'autodeterminació."

Entendre l'altre, mirar de posar-se en la seva pell per intentar comprendre què pensa, què sent, quins son els seus anhels, no hauria de ser sinònim de cap feblesa. Al contrari, l'empatia segurament sigui una condició prèvia a poder mantenir cap tipus de diàleg que aspiri a ser fructífer sobre el tema que sigui. Per molt distants que siguin les posicions de partida, és imprescindible reconèixer l'altre com a interlocutor i respectar els seus plantejaments encara que no els comparteixis en absolut si vols tenir-hi un intercanvi franc. És des d'aquesta òptica que la voluntat de diàleg amb Catalunya expressada pel PSOE des de la seva arribada al poder després de la moció de censura a Mariano Rajoy té tan poques opcions d'èxit. A part d'unes quantes bones paraules per marcar distàncies amb la dialèctica del govern anterior –que sempre han tingut el contrapunt de l'agressivitat hooligan del ministre Borrell-, aquesta declaració de bones intencions ja es veu que no tindrà cap recorregut. I no en tindrà perquè ni ens entenen, ni fan el mínim esforç per mirar d'entendre'ns. Després de la primera reunió entre el president Torra i Pedro Sánchez a la Moncloa, no s'albira en el curt termini un segon contacte que pugui servir per parlar de coses concretes.

 

Quan proposes a algú que vols parlar-hi, com assegurava voler fer-ho el nou executiu espanyol, és perquè també estàs disposat a dialogar d'allò que al teu interlocutor li sembla imprescindible de posar sobre la taula. De fet, si no és per fer això, quin sentit té dialogar de res? En el cas de Catalunya, després del referèndum de l'1 d'octubre, de la posterior repressió i de l'aplicació de l'article 155, qualsevol diàleg ha d'incloure abordar l'exercici del dret d'autodeterminació i la llibertat dels presos polítics. El primer, és el tema que ens ha portat fins aquí i, per tant, eludir-lo és despullar de contingut qualsevol diàleg; el segon, una conseqüència inacceptable d'una manera intolerant d'entendre la democràcia a Espanya. I encara en el capítol de les derivades, des de fa deu dies en tenim una altra: la de la vaga de fam que secunden quatre dels presos polítics. Com pot suportar l'Espanya del segle XXI –i Europa!- una situació com aquesta?

 

La falta d'empatia és tan gran que en massa ocasions porta a l'absurd. O no és absurd, per citar un exemple d'aquest mateix cap de setmana, que la policia espanyola impedís als aficionats de Boca Juniors que entressin mocadors de color groc a la final de la Copa Libertadores del Bernabéu? Segurament, gràcies a aquesta poca-soltada, avui hi ha uns quants argentins més que saben que el groc és un color proscrit a Espanya perquè simbolitza la demanda de llibertat per a nou persones innocents que de forma injusta acumulen mesos de presó sense condemna ni judici i per tots aquells que estan a l'exili. Per la via de la repressió, i malgrat buscar l'efecte contrari, l'Estat continua internacionalitzant la nostra causa.

 

És en aquest context que el president Torra al·ludeix a la via eslovena. Els eslovens van proposar diàleg amb Iugoslàvia per trobar la manera de fer efectiu el seu dret d'autodeterminació. Davant de la negativa a parlar de res, van organitzar dos referèndums on el sí a la independència va arrasar. I després de tot, davant la impossibilitat d'una independència pactada, van declarar unilateralment la república eslovena. Això, i no cap altra cosa, vol dir tirar endavant la via d'Eslovènia. Les referències a la guerra i als morts, que han posat ràpidament sobre la taula els de la falta d'empatia, és una trampa grollera perquè la violència del cas eslovè no es pot pas atribuir als eslovens, sinó als serbis, que son els que van enviar-hi l'exèrcit per evitar el que va ser inevitable. Per tant, quan es diu que Torra opta per la via de la violència, el que està passant és que els traeix el subconscient i que, involuntàriament, admeten el que ja ens podíem imaginar atenent als precedents de l'1 d'octubre: que si fem efectiva la declaració de la república estan disposats a tot, com ho van estar els serbis el 1991.

 

 

Que després de quaranta anys de constitució, celebrats amb pompa i sense ni un bri d'autocrítica, Espanya es permeti sense ni immutar-se tenir sense resoldre la qüestió dels catalans, tenir presos polítics –alguns en vaga de fam- i altres líders confinats a l'exili és la prova fefaent que la voluntat de no entendre'ns no era una qüestió del Partit Popular, sinó que és l'esperit en que se sosté el règim monàrquic del '78. Voler sostenir la indissoluble unitat d'Espanya sota l'amenaça i la por i sota el vassallatge a un rei amb un tron que trontolla ja no és no entendre els catalans. És no entendre res de res.

 

Comentaris