Em sento quasi bé sempre advocada de causes perdudes. No em dic feminista en temps amb aquests, quan sense aquesta etiqueta és difícil anar enlloc. Em defineixo individualista quan adscriure’s a un equip, causa o lletania adorna el currículum com cap altre actitud o habilitat. O potser sí que en tinc, de grup, perquè sóc ecologista, és a dir, sóc conservadora, que vol dir preservar el que funciona, Gaia inclosa. I sóc lliberal en temps en que el socialisme s’ha integrat de tal manera en el nostre imaginari que intentar reduir el pes de l’Estat o reivindicar la iniciativa privada i la sana competència condemnen d’immediat qui ho defensi. I sóc cristiana, ara que l’humanisme s’ha després de la seva raó de ser (la dignitat humana és un dogma, té ben poc de racional) per no ofendre els ateus i a les demés religions, com si aquestes no compartissin el mateix missatge universal.
Doncs bé, amb aquesta tendència a defensar el que no toca, avui diré que comparteixo l’actitud de Ciutadans envers el pacte amb el PSOE que per terra, mar i aire se li demana. De la mateixa manera que en el cas Valls, tampoc ara puc entendre que es doni per vàlid trair la paraula donada en campanya. De fet, crec que Colau és el pitjor que li pot succeir a Barcelona, malgrat que ERC no mereix altre tracte que el rebut al Consistori, vista la seva capacitat per incomplir les pròpies promeses. Però vegi’s la coincidència entre el linxament mediàtic a Ciutadans i el succeït amb el cas Valls: hi ha un pacte que és el que més convé el sistema més enllà de la política, i qualsevol cosa val per arribar-hi. Al costat de les entrevistes fetes a Valls, les columnes d’opinió contra Rivera. Mai un candidat a President havia aconseguit convèncer tanta gent que qui ha de construir la majoria és un altre. Fins i tot ja creu la població que el compromís o la paraula no són quelcom millor que els fakes de Trump.
Jo no comparteixo ni estratègies, ni lideratges i fins i tot discrepo dels suposats objectius del partit taronja, i no suporto la cantarella e la seva portaveu cada cop que es queixa d’inconvenients reals o provocats. Però hem de ser capaços de destriar la nostra major o menor simpatia per un partit, de la crítica impostada als que fa quatre dies, molt després dels pactes a Andalusia, han començat a ser vistos com el dimoni. Tan absurd ara això com abans ho fou veure’ls com àngels salvadors. Perquè mai van ser àngels, perquè tampoc són dimonis. Sí, recordo ara lo de les causes perdudes, perquè a partir d’aquí començaran els insults. A veure qui la diu més grossa!
