N, de Neu: “Aquell hivern, la neu arribà d’hora a Leningrad. Els primers borrallons van caure el 14 d’octubre de 1941 i el 31 ja hi havia un gruix de deu centímetres. Els ciutadans per primera vegada no s’alegraven en veure el gebre a la matinada. A finals de setembre s’havien exhaurit el carbó i el petroli dels magatzems. En algunes zones, la temperatura arribà a quaranta graus sota zero”. (Montserrat Roig, L’agulla daurada).
Quina estranya por envaeix els nostres dirigents polítics cada vegada que Catalunya queda col•lapsada per la neu? Es tracta ben bé d’un fenomen paranormal digne d’estudi. Sembla que els polítics s’esfumin, fugin o s’amaguin davant la tempesta blanca.
En l’última gran nevada del darrer govern de CiU, l’oposició va carregar contra l’aleshores conseller en cap Artur Mas perquè va optar per aixoplugar-se i protegir-se en una discoteca en els moments més crítics. Ara aquella oposició és al capdavant de la Generalitat i com que les nevades no entenen d’ideologies ni de colors polítics n’ha tornat a aparèixer una –igual de forta que aquella– en un altra legislatura complicada. On eren durant tot el dia d’ahir el president Montilla, el vicepresident Carod-Rovira i el conseller d’Interior, Joan Saura?
Evidentment, en un dilluns, hauria estat surrealista trobar-los de marxa en una discoteca. El president ha tingut reunions amb UGT per preparar la cimera econòmica de divendres. En Carod-Rovira inaugurava el congrés de biotecnologia més important d’Europa… I el responsable de la Seguretat a Catalunya, el conseller Saura, ha volat a Palma de Mallorca per assistir a una cimera d'”alta política estatutària”. Tornar ràpidament a Barcelona en ple caos no era qüestió, esclar.
I el director general de Protecció Civil? Com és que a primera hora del matí no era al centre d’emergències, tot i saber amb previsió i precisió que avui Catalunya es veuria colgada de blanc? Ai, pobre… Atrapat per una avaria inoportuna en un dels trens de Renfe recentment traspassats a la Generalitat.
Més enllà de la broma, què passa en aquest país que en una situació d’emergència d’aquest tipus sempre ha estat impossible obrir la televisió i veure, des del primer moment, el màxim responsable polític informant adequadament i com cal els ciutadans del que passa i del que passarà? Com és possible que el Govern sigui capaç de mobilitzar tothom per advertir dels perills d’una grip incerta i en canvi no sàpiga reaccionar políticament davant d’una emergència segura que afecta d’una manera o altra a tota la població del país? Sí, és cert que el secretari general d’Interior, Joan Boada, ha estat l’única cara pública que s’ha vist a partir de mig matí. Però, per sort, en aquests casos sempre hi ha els mitjans de comunicació que acaben suplint la feina dels nostres dirigents.
