Enèsima polèmica sobre la “neutralitat de les institucions”. Un jutge obliga a retirar la pancarta del llaç groc de l’Ajuntament de Barcelona. La sentència diu: “l’ostentació d’aquest símbol partidista als edificis municipals xoca frontalment i manifesta amb els principis de neutralitat institucional”. L’Ajuntament acata i retira els símbols. Punto pelota. O no. Qui vulgui fer passar això per una qüestió merament simbòlica, una de dues: o és curt de gambals o és un simple peó del “reyezuelo” corrupte que tenim com a cap d’Estat. Intentaré explicar-me neutralment.
Punt de partida clàssic: etimologia i definició. “Neutral”. Del llatí neuter. Ni un ni altre. RAE: “Que no participa de cap de les opcions en conflicte”. Vejam.
Les “opcions en conflicte” en el cas que ens ocupa no és “llaç si”, “llaç no”. Ni tan sols és “llibertat presos, si”, “llibertat presos, no”. Una de les suposades meravelles de la famosa “taula de diàleg” és que reconeix que estem davant “un conflicte polític” i aquest conflicte no és un altre que: “independència política de Catalunya respecte a Espanya sí o no”. Per tant, primera qüestió: la neutralitat en aquest conflicte (“ni l’un ni l’altre”) seria que les institucions s’abstinguessin de decantar-se per cap de les dues opcions. Això obligaria a treure els llaços grocs però també la bandera d’Espanya i totes les fotos del rei dels plens municipals.
Com que òbviament això no passarà, difícilment podem acceptar el principi de “neutralitat” per donar per bona la prohibició en qüestió. Fer-ho és exactament el mateix que negar l’arrel del conflicte polític existent i, per tant, la tornada de ple a l’ordre imperant. Dit d’una altra manera: si el PSOE, Podemos i els Comuns creuen realment en “el diàleg” i la “negociació”, haurien de posicionar-se clarament en contra de l’obligació de despenjar el llaç groc de l’Ajuntament. Això, òbviament, tampoc passarà. “Neutralitat” en el conflicte que ens ocupa seria “no llaços grocs”, “no estelades”, “no bandera espanyola”, “no foto del rei”. PSOE, Podemos i Comuns han triat bàndol. Treure el llaç groc i deixar la resta no és “neutralitat” sinó defensa de l’ordre establert.
I quin és aquest ordre? Exactament això que Podemos i els Comuns venien a combatre: “el Règim del 78”. El manifest fundacional de Podemos (que jo vaig signar amb fervor) diu: “Una candidatura que defensi una democràcia radical, on els referèndums vinculants formin part destacada d’un nou ordenament jurídic després d’un procés constituent”. Ja sé que ha passat molt de temps, si molt de temps són cinc anys, però és obligat lligar l’objecte pel qual neix una força política a allò que finalment acaba fent.
El “procés constituent” (també bandera fundacional dels Comuns, CSQP, etc) parteix de la idea que el poder establert ja no serveix i cal canviar-lo. “No estem aquí per maquillar la Constitució, que és un text moribund” deia Gerardo Pisarello a l’acte de presentació de la primera candidatura dels Comuns a les generals. El Règim del 78, el procés constituent i tota la resta eren idees que sorgien d’una convicció: l’stato quo no és neutral sinó una eina de les elits per mantenir els seus privilegis polítics, econòmics i institucionals.
El febrer de 2018, quan Colau va donar “plantón” al rei durant el “Mobile”, a RTVE publicaven: “El rei diu a Colau que el seu paper és defensar a la constitució i l’Estatut”. El rei reparteix papers amb la mateixa facilitat que la policia reparteix cops de porra i els jutges reparteixen pressons preventives i condemnes contra tot allò que no és “neutral”.
El neutral Tribunal Constitucional acaba de dir que no es pot investigar la fortuna del rei ni el pressupost de la Casa Real. Símbols només? “No ens barallarem per una pancarta” dirà algun curt de gambals oblidant que aquest mateix àrbitre té l’última paraula en tota l’acció política que es faci als òrgans triats pels ciutadans. Si això és neutralitat, és la mateixa neutralitat d’un ordre constitucional que defensa els drets de les multinacionals d’extorquir la ciutadania per poder exercir drets fonamentals incomplerts sistemàticament, com el dret a l’habitatge, el dret a manifestació, a la llibertat d’expressió o a l’accés d’una informació veraç.
No tinc prou coneixements sobre marxisme, així que deixarem als experts aplicar al cas que ens ocupa allò que deia Engels a “L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat”. Només citaré una cosa que em sembla interessant sobre els antagonismes brutals i gens “neutrals” de les societats:
“Perquè aquests antagonismes, classes amb interessos en conflicte, no es devorin a si mateixos i a la societat en lluita infructuosa, es va fer necessari tenir un poder aparentment per sobre de la societat que alleujaria el conflicte i el mantindria dintre dels límits de “l’ordre”; i aquest poder, sorgit de la societat però col·locant-se per sobre d’ella, i allunyant-se cada cop més d’ella, és l’Estat”.
Neutralment serem jutjats per uns jutges neutrals, avalats neutralment pel neutral Tribunal Constitucional, que acaba de dir aquest mateix dijous que “cap jutge pot ser recusat per la seva ideologia”.
Diu el professor de Dret Constitucional, Joaquin Urias: “un Tribunal Constitiucional en el que s’han tornat habituals els magistrats amb anys de militància en partits diu que la ideologia política dels jutges no és mai motiu de recusació, no tan sols en temes polítics”. I afegeix: “És una perversió utilitzar els drets per protegir l’Estat davant els ciutadans. Els poders de l’Estat no tenen llibertat ideològica sinó deure de neutralitat”. Però la “neutralitat”, com veiem sempre, és a favor d’uns pocs, amb el rei al capdamunt. Neutralitat, la que tinc aquí. Despenjada.
