Sí, hi ha una estranya tendència conservadora que recorre el món. És sabut, o potser no, que el moviment ecologista neix en l’àmbit de la ideologia conservadora. Conservar allò que funciona, que és el lema conservador per excel·lència, afecta també el nostre entorn natural i bo és emprar-lo amb prudència i amor. Conservar el medi ambient és també l’obsessió de la nena d’aparença amish, justificable nul·la formació científica i tecnologia penjada de les orelles, que ha protagonitzat la recent cimera sobre el clima celebrada a Madrid perquè a Santiago de Xile no estan ara per aquestes gaites.
Però el missatge que ha quallat deriva en histèria fonamentalista, quan no en instrumentalització interessada al més pur estil Al Gore. La ideologia conservadora destria el que és bo i el que és dolent però en relació a la humanitat, mentre que la versió moderna de l’ecologisme sacralitza l’ entorn natural com si l’ésser humà no en formés part. No cal negar l’escalfament del planeta per criticar la idea de crisi (en pocs dies ja “emergència”!) climàtica. Perquè jutgem els canvis meteorològics? Perquè hauria de ser millor un metro avall o un metro amunt en el nivell dels mars, quan aquests són el major percentatge de la matèria planetària? Potser perquè pensem que Venècia serà eterna i és patrimoni de la humanitat. Potser perquè no ens convé que el litoral s’ empassi fileres d’edificacions que van ser construïdes contra tot sentit comú, però que ara són l’habitatge d’altres tants humans. Hauríem de recordar quantes vegades hem maleït el nostre oblit del fet que rieres i rierols secs es poden un dia veure plens a vessar de l’aigua que baixa de les muntanyes. Aquella absurda dita de que “la pluja no sap ploure” en bona part del territori sols té sentit si la pensem des de la perspectiva del que convé als humans. Com si la natura i els seus canvis s’haguessin d’adaptar els nostres interessos.
Però no, perquè després condemnem la contaminació provocada per la fàbrica de Montornès, però no pensem en el que ha fet l’últim volcà que ha esclatat en el món, tots els moments de erupció a l’interior de la Terra, o quina quantitat d’incendis s’han endut per davant generacions d’arbres centenaris, uns incendis tan o més devastadors en nombre i dimensió que els que puguin ser fets per la mà de l’home en la seva curtíssima història sobre Gaia.
Uns científics aplaudeixen la nena que diu que no hi ha planeta B, mentre altres tants anuncien que ja n’han trobat un. A veure si per salvar un planeta caldrà condemnar la humanitat, nena inclosa, que creix i consumeix ni que sigui perquè es pugui vendre tot el que es pot produir: lleure, tecnologia, serveis, benestar, articles de primera necessitat….estarà la nena amish disposada a renunciar al micro, al catamarà, a menjar? Ja arriben els que diuen que cal deixar de tenir fills, ja ens diuen el que és condemnable menjar, d’aquí poc serà un assassinat menjar-se unes bledes. Ja arriben els nous nínxols de negoci on enterrar el plàstic. Tothom sembla haver oblidat la primera llei de la termodinàmica.
