Des de casa meva veig el mar. Visc a Manly, una zona residencial a mitja hora de Sydney. Caminant arribo a un cafè emplaçat just davant del passeig marítim des d’on contemplo el pacífic, multitud de velers, turistes, estudiants, joves mares passejant als seus nens, un tràfec de gent anant d’aquí cap allà. M’agrada el cafè que hi fan i hi vaig sovint. Finalment estableixo conversa amb un dels nois que hi treballen. Es diu Aashish va néixer a la India fa 21 anys. Quan li pregunto que fa a Austràlia em contesta que ha vingut per quedar-se. Treballa al voltant de 40 hores setmanals al restaurant, 20 més del que li permet la seva visa d’estudiant, cada dia ha de fer un trajecte d’hora i mitja per arribar a la feina i si aquell dia no hi ha gaires clients l’amo del local l’envia a casa a les tres o quatre hores d’haver començat el seu torn. Per descomptat no li agrada la feina, el sou no és gran cosa, treballa cada cap de setmana i el bar l’hi queda massa lluny de casa, però l’amo del local el declara al govern australià com a cap de cuina, encara que no treballa com a tal. Un cop acumuli un determinat número d’hores d’experiència com a cap de cuina podrà optar a una visa com a resident.
Amb un somriure d’enyorança em diu que troba a faltar el seu país, que allà la seva vida era més fàcil, que a casa seva té un jardí i cavalls i molts gossos. I amb resignat orgull confessa que no té opció, que ha d’intentar quedar-se a Austràlia, que a la India no té cap oportunitat de trobar una bona feina, que no pot demanar diners als seus pares. El seu pare és un dels molts indis que treballen en la construcció a Dubai, on les condicions de treball recorden a les que teníem a Europa abans de la Revolució Industrial. Fa vint anys que va marxar, per poder guanyar diners i enviar-los a la família.
Quants Aashish viuen a casa nostra? El noi que ens serveix el cafè del matí, la dona que cada vespre neteja la nostra oficina, el repartidor de pizzes dels dissabtes a la nit, per nosaltres són un altre immigrant més. No ens adonem que som molt afortunats, que tenim la cosa més important del món, llibertat. Molts immigrants no tenen altre opció que intentar viure o sobreviure a casa nostra.
No sóc partidària d’obrir fronteres i deixar entrar a tothom, perquè amb això no faríem altra cosa que empitjorar la situació de tots, immigrants i no immigrats, i crec que el govern hauria de fer més per controlar la immigració il•legal. La solució és acceptar el número d’immigrants que podem assolir per garantir un estat del benestar per a tothom. Durant aquests anys de bonança Catalunya i Espanya han viscut al límits, amb el just per anar tirant i ara amb la crisis tot s’ensorra i el famós estat del benestar és un somni per a molta gent. Els problemes amb la immigració que estem vivint, com el cas de Salt o del Vendrell, eren d’esperar. Si la gent no troba feina i té gana la delinqüència es dispara i els primers en patir la crisi són els immigrants, però òbviament demanar comprensió a qui l’hi han entrat a robar a casa és absurd.
