Negociar i votar

"El principal adversari del 9-N poden arribar a ser els seus entusiastes més encegats"

Tothom amb més d'un dit de front sap que Mariano Rajoy no acceptarà cap consulta a Catalunya. El president del govern espanyol repeteix com una cacatua sinistra l'article 2 de l'actual Constitució, que es fonamenta "en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". Amb N majúscula inclosa. La divisa és innegociable per a Rajoy i per a la majoria dels espanyols. Qui cregui una altra cosa pot continuar donant voltes a la sènia fins que s'acabi l'aigua.
 
Per contra, és possible que Rajoy sí que sigui capaç de concretar una proposta en la línia que li demanen alguns empresaris catalans. Un diari de la capital d'anteriorment reconegut prestigi afirmava aquest dissabte passat que el president del govern espanyol estaria disposat a oferir un nou pacte fiscal a Artur Mas. És possible, però improbable. Perquè el mateix Rajoy ha posat com a condició per a concretar el primer gest, la primera "cessió", que el president de la Generalitat retiri la consulta. I Mas no ho farà.
 
Amb aquesta prèvia, ha de perdre el temps Artur Mas demanant reunions amb Mariano Rajoy? I tant! En joc hi ha, també, la imatge externa dels dos dirigents, dels seus governs i dels seus parlaments. Interessos i pressions a banda, la premsa internacional considera el president espanyol un intransigent. No fa gaires mesos es miraven Mas com un insolidari. Els papers han canviat. Jugar bé de cara a l'exterior és començar a guanyar una partida que serà llarga. La pitjor carta del govern espanyol, la seva pitjor cara també, és, precisament, la intransigència antidemocràtica. Per això la part catalana l'ha d'evidenciar i no pot aparèixer ella mateixa com a intolerant. Fa mesos que el president Mas va traçar el marc d'una hipotètica negociació, que ha de comportar necessàriament sotmetre qualsevol proposta de l'Estat, al mateix nivell que la que ha formulat el govern de la Generalitat, a la votació dels catalans. Un dret democràtic que ningú pot qüestionar i que dóna tot l'avantatge a la part catalana.
 
Sempre és moment, doncs, de negociar. Dins aquests paràmetres i respectant el compromís que han assumit els dos principals partits que van guanyar les darreres eleccions al Parlament. Com també ho serà si es proclama la independència, per una o altra via, i cal pactar-ne les condicions amb el govern espanyol. En aquell moment caldrà continuar jugant amb tota la intel·ligència per suavitzar un procés que pot comportar riscos i sacrificis que no han de ser necessàriament insuportables per als catalans.
 
Ningú llança cap tovallola amb reflexions semblants. I ningú és pusil·lànime ni derrotista si hi afegeix que, en el cas que finalment la consulta del dia 9 de novembre no es pugui fer dins el marc de la legalitat espanyola, caldrà tenir a disposició alternatives raonables. Caldrà preveure-les i fins i tot preparar-les. Unes eleccions plebiscitàries, la proclamació de la independència en el cas que les guanyessin les opcions que la proposessin i una confirmació posterior amb un referèndum tutelat per instàncies internacionals no semblen ser tampoc consideracions quimèriques.
 
La pressió popular, com més millor, és l'única garantia que pot fermar les posicions del govern i del Parlament de Catalunya. Aquesta pressió pot provocar resultats inimaginables ara mateix. És del tot necessària en la reivindicació de la consulta del dia 9. Però aquesta pressió es mantindrà –i augmentarà–, no afluixarà ni serà debades, si partits, institucions i entitats cíviques li ofereixen alternatives que superin qualsevol contratemps. El principal adversari del 9-N poden arribar a ser els seus entusiastes més encegats.  

 
 

Comentaris