Negar nacions: crim contra la humanitat

"Ser o no ser una nació: ¿és un tema opinable?"

El passat diumenge, el diari El País publicava una enquesta on es deia el següent: "El 79% afirma que Catalunya no és una nació". Aquest 79 % és d'espanyols, els quals, tanmateix, pel propi diari El País són un conjunt diferenciat dels catalans. És a dir, Catalunya no és una nació, però, per saber-ho, es recorre a una altra comunitat suposadament diferenciada —ja que la pròpia enquesta afirma que un 54% dels catalans sí que creuen que Catalunya és una nació (un 41% ho neguen). Cito: "en el resto de comunidades una abrumadora mayoría del 86% rechaza que Cataluña sea una nación."

El que jo em demano és per què és fa aquesta pregunta: ¿és legítim preguntar-li a algú si Catalunya és una nació?¿De quin concepte de nació parteix l'enquesta? ¿Què és una nació segons El País? ¿Ha mirat si el seu concepte de nació coincideix amb el que tenen cadascun dels enquestats? ¿Que sigui o no sigui una nació: és opinable?

¿És legítim preguntar-li a algú si una girafa és un animal? ¿És la naturalesa de les coses un fet subjectiu o és objectiu? Recordo una conversa amb un amic, en la qual jo sostenia que la Diagonal de Barcelona mesurava més de 10 quilòmetres. Tanmateix, ell no hi estava d'acord; "és un fet observable!" —li deia jo—: "mira els mapes a escala, recorre-la amb la bicicleta i mesura-la!, demana-ho a la policia: veuràs que fa més de 10 quilòmetres!". "No hi estic d'acord", deia, impassible. Aquest amic meu tampoc està d'acord amb què el català, el mallorquí i el valencià siguin una sola llengua. Davant les evidències científiques et diu: "No hi estic d'acord…". El meu amic no està d'acord amb el que va contra els seus desitjos, talment, em temo, la resta de la gent enquestada: "A vostè li agrada que Catalunya sigui una nació?", aquesta juraria que és la vertadera pregunta implícita. Però: ¿la força dels desitjos fa canviar la naturalesa de les coses?

Què és una nació? I si convenim que ho som, és una realitat opinable? Avui és divendres, oi?, ¿o potser hem de fer una enquesta per mirar si la gent d'Espanya hi està d'acord? ¿Existeix Catalunya o potser tan sols és el somni d'un ramat d'elefants invisibles travessant les vastes planures de l'oblit històric? Pot ser podríem fer una enquesta: ¿creu vostè que els catalans són extraterrestres, que sota la pell de la cara hi porten escames de llangardaix llimacós?

Deixem la retòrica —ja que aquest és el punt decisiu: ¿És el concepte de nació una realitat incontrovertible o està sotmès a apreciacions? Molt s'ha escrit sobre aquest tema, el qual, des de fa uns quants segles, que fa girar el cap als senyor més ponderats —i d'alguns no tant raonables. Tot el que s'ha arribat a dir i a escriure sobre la qüestió és gairebé infinit, gens clar, i poc procliu a lectures simplificadores, talment la que sustenta l'enquesta de El País. ¿Què és una nació?

Escoltem un mestre —JF Mira—, que davant la pregunta respon: 'No ho sé, i per explicar quants sentits pot tindre la paraula, fa molts d'anys vaig escriure un llibre sencer, Crítica de la nació pura (…) Hi ha qui afirma que la nació es pot definir com el conjunt de persones que pensen, creuen i defensen que formen part d'una nació. Encara que sembli redundant. (…) Existeix un problema terminològic i conceptual (…) Qualsevol definició, en aquesta matèria, serà inevitablement impugnada, des de dins o des de fora (…) Una de les últimes frases lúcides que va escriure Fuster sobre aquest tema: "és complicat…".

És a dir, que voler simplificar sobre aquest tema és d'una frivolitat inconcebible. Tanmateix, podem establir dos corrents: per una banda Renan—a ell sembla que es refereix el mestre Mira—: una nació és una voluntat comuna en el present, que expressa l'haver fet grans coses junts en el passat i voler-les fer encara. La nació és un plebiscit de cada dia, una herència que es renova diàriament amb una decisió que competeix a tots els membres del poble. Una nació és una gran solidaritat, construïda pel sentiment dels sacrificis que s'han fet i dels sacrificis que encara s'està disposat a fer.

Així, nació és un plegat d'individus que, agermanats entorn d'un relat històric, decideixen perpetuar-lo com entitat diferenciada, simplement perquè així ho decideixen, potser basant-se en uns pòsits compartits historicopolítics —o potser lingüístics.

L'altre ve de Hegel: i combina l'organicisme de la societat amb la visió d'un Estat metafísic, encarregat de realitzat a la terra una missió espiritual. L'Estat s'encarna amb una determinada classe (diferenciada per una llengua, una cultura, un passat comú, o una raça) i es fa que aquesta tingui una força per realitzar una tasca anivelladora a la qual s'han de doblegar els altres col•lectius no triats per la història per ser redimits. L'Estat encarna la moral, i ser un bon ciutadà vol dir acceptar això i adaptar-se a l'estat de coses existent fins arribar al Vertader Regne de la Llibertat en el qual la Idea de la Raó es fa palpable.

I aquí és allà on volia arribar. Si la setmana passada apuntàvem que en el conflicte Catalunya/Espanya hi ha dues passions polítiques antagòniques —llibertat contra igualtat—, ara també poden afegir que hi ha dues concepcions de la nació també enfrontades:

1) Segons els espanyols, els catalans som i serem sempre espanyols, encara que no vulguem ser-ho —la voluntat no pot fer res contra la suposada 'naturalesa de les coses'—, i ells tenen la missió santa de recordar-nos-ho en cada moment, sempre pel nostre bé. Els catalans porten dintre seu la seva espanyolitat, i és impossible que se'n puguin desfer, està per sobre de la seva voluntat deixar de ser el que són.

2) Segons els catalans, la nació és un plebiscit, una opció lliure assentada en un passat i uns determinats trets culturals diferenciats, els quals possibiliten que ens pugem anomenar a nosaltres mateixos com a nació fora de la nació espanyola.

Catalunya diu que és una nació, i d'aquest dir ja se'n constitueix la seva natura. Diu que ho és i això hauria de bastar. Si diem que ho som, ja ho som, i, si ho som, ¿quin sentit tenen les enquestes? Tanmateix Espanya no accepta l'evidència del fet i el sotmet a l'opinió!

Al meu parer, negar a una comunitat la seva voluntat —i veritat democràticament contractada— de ser una nació i d'expressar-se com a tal equival a negar la humanitat a un conjunt d'individus. ¿I si féssim una enquesta demanant-nos si els membres d'una determinada ètnia (jueus, gitanos…), o religió, són humans, si tenen humanitat?

Perquè em sembla que negar la humanitat dels jueus, per exemple, va propiciar en el seu moment una gran carnisseria: no eren humans —eren rates—, almenys segons el parer majoritari de l'Estat alemany… El parer dels jueus, tampoc no era escoltat. ¿A què dóna peu la negació de la nacionalitat catalana en una comunitat on el catalanisme conforma un sentiment absolutament majoritari? Si El País diu que no som una nació: ¿quina mena de polítiques segueixen a aquesta proclama? ¿Què és la nostra història, economia, llengua, literatura i tradicions?

Si la humanitat d'algú ha deixar de ser un assumpte opinable, ¿per què encara ho és la nacionalitat d'un determinat conjunt humà? ¿No és un crim contra la humanitat la negació o qüestionament de l'evidència de 'nacionalitat' d'un poble que, d'una manera més que legal i democràtica, ho afirma ben clarament?

Els senyors tan progressistes de El País podrien fer l'exercici mental de pensar-se si publicarien els següents titulars: 'Txetxènia no és una nació"; o "Els territoris palestins no són una nació"; o "Catxemira no és una nació"; o "El Tibet no és una nació"…

Quina enorme vergonya.

 
 

Comentaris