Negació, menyspreu, ira i odi

"Què pretenen ara convertint de nou la diferència en transtorn? D'entrada, han aconseguit convertir-nos en plaga"

Pocs s'esperaven una manifestació tan massiva com la que dissabte va rebentar els carrers de l'Eixample de Barcelona. Potser pocs també creien que la majoria de les consignes serien d'inequívoc caràcter independentista. Allò que a Espanya en diuen "problema catalán" es va fer molt més gros en una jornada en què la indignació per la sentència del Tribunal Constitucional es va combinar sàviament amb el civisme que domina la majoria de les convocatòries sobiranistes a Catalunya. L'11 de Setembre de 1977, després de suportar quatre dècades de dictadura, un milió de catalans van sortir als carrers per exigir l'Estatut. Dissabte passat més d'un milió –moltes més d'un milió–ho van fer amb una reivindicació nacional molt més ambiciosa. Centenars de milers de goles corejaven la consigna més repetida: "Independència!".

Què ha canviat en aquests anys? L'actitud. Espanya va superar el franquisme amb un cert complex col•lectiu assumit a contracor. La dictadura havia intentar suprimir les diferència nacionals i fins i tot els matisos regionals. La imposició de l'Espanya castellana s'havia perpetrat amb una efectivitat horrible. Això explica concessions tan significatives com l'assumpció constitucional del terme "nacionalitat". Però a poc a poc el temps ha anat portant l'aigua al solc de sempre. I ara l'Espanya majoritària –l'Espanya castellana– ha tornat lentament a considerar aquestes diferències nacionals com un problema. Un problema que cal combatre com una malaltia. Aquesta actitud explica les portades i les tonalitats de la ira a les portades dels diaris de Madrid d'ahir. Resseguir-les pot conformar el corpus d'un manual de patologies identitàries,

La primera actitud contra un perill, contra una "malaltia", és negar-la. Per això el diari Libertad Digital reduïa el nombre de manifestants de Barcelona a 56.000. Contra l'evidència, negació. No hi ha problema, no hi ha malaltia, perquè l'afectat no la vol veure. Però en el fons hi ha consciència de l'autoengany. Per això la majoria dels articulistes d'aquest diari digital apel•laven de nou al boicot als productes catalans. Si eren tan pocs els infectats, per què cal recórrer a cauteritzar tota la ferida?

La segona resposta és l'autoafirmació. En aquesta línia, ahir el diari ABC convertia la portada en una pancarta on es podia llegir sobre els colors de la bandera "nacional" la consigna "Espanya, Espanya!". Amb l'oportunitat que li ha concedit el futbol, l'ABC contraposava l'actitud patriòtica i sensata del blaugrana Xavi a la dels centenars de milers de manifestants de Barcelona. L'autoafirmació de la pròpia salut i el recurs als que consideren "sans" acaben, però, constatant la presència de la "malaltia".

La tercera, finalment, és l'agressió. L'apel•lació al càstig diví. El Mundo d'ahir, paradigma d'aquesta opció, titulava: "Montilla rep el seu càstig després de presidir la manifestació més gran contra Espanya". Aquí no es nega l'evidència. Es reconeix com un pecat que els culpables ja han començat a pagar.

Tots aquests mitjans, tots aquests senyors, s'ho haurien de fer mirar. No els agrada com és la Catalunya real. Per això la neguen, la menyspreen, l'odien o l'ataquen. Amb tota mena de recursos agressius. La consideren tara i malaltia. I encara s'estranyen que no sani. Potser si, senzillament, fossin civilitzats, com no ho han sabut ser al llarg dels segles, entendrien que es guanya més amb el convenciment i el pacte que no amb la violència i el càstig. Catalunya ha sabut sobreviure a una dictadura llarguíssima que va convertir en bandera tots aquests valors. Quatre dècades no els han servit per doblegar la malaltia. Els virus són persistents, malgrat la pretesa eficàcia de totes les teràpies abrasives. Què pretenen ara convertint de nou la diferència en transtorn? D'entrada, han aconseguit convertir-nos en plaga.

 
 

Comentaris