L’altre dia el meu fill petit va trencar una joguina del meu fill gran. Vull pensar (perquè és sang de la meva sang) que va ser un accident. Res més. Una conseqüència lògica de la passió que els nens tenen aboquen als jocs. Aquella mena de furor salvatge que els empeny a barallar-se amb la seva consciència per no destruir-ho tot en una tarda. Ara bé, sospito (lamentablement) que va trencar la joguina del seu germà a propòsit. Potser com a venjança per un accident similar en direcció contrària. Vés a saber. El meu fill gran, víctima d’aquesta acció, estava devastat. La joguina en qüestió era molt important per a ell i això el va deixar certament desconsolat. La situació era greu i, en moments així, només l’aplicació de la justícia pot solucionar el drama. Vaig cercar el meu fill petit per demanar-li responsabilitats, castigar-lo i, si calia, demanar que compensés al seu germà oferint-li una de les seves joguines. Lamentablement, el meu fill petit s’havia disfressat, havia canviat de nom i de roba i ja no estava a la seva habitació. Ara s’amagava al garatge de casa, sota una identitat diferent. No vaig poder castigar-lo perquè ja no era ell i, òbviament, no li vaig poder prendre cap joguina per compensar el seu germà. El pobre està desconsolat perquè la justícia no arribarà mai.
És cert, Convergència ha fet net. Ha alterat el seu propi ADN i ha inventat dues marques noves per anar posant capes i capes de dignitat sobre el seu nom original. No deixa de sorprendre’m que la gent aplaudeixi aquest moviment tan agosarat. Jo ho lamento. Primer, és una llàstima que un partit com Convergència hagi esbandit la seva història, la seva marca i el seu nom en un tres i no res. Que hagi liquidat la seva personalitat amb la pressa d’aquells que fugen de l’escena del crim. En segon lloc, penso que els ciutadans patim un cert desconsol aquest dies perquè, al final, ningú ha acabat d’assumir tot el que ha passat al Palau. Ningú ha acceptat els fets i ha pres decisions doloroses. L’estratègia de liquidar el partit i obrir-ne un de nou (o dos) em resulta penosa perquè al final el veredicte judicial està culpant un ens inexistent. Un partit que no existeix i, per tant, acaba esdevenint un exercici estèril.
Crec que necessitem Convergència com opció política concreta (per votar-la o per ignorar-la). Perquè fou un partit que representava perfectament un tipus d’electorat i, a més, perquè per fer net amb dignitat cal poder culpar algú. Cal poder assenyalar i que es faci acte de penediment. Potser Convergència hauria d’haver-se penedit públicament, acceptat les conseqüència i seguir endavant amb orgull amb el seu nom, el seu símbol i els seus colors. No tinc cap dubte que els responsables del PdCAT estan nets de qualsevol responsabilitat anterior. Però una mostra de valentia hagués estat assumir les culpes i començar de nou, sense dilapidar la història. Una història que genera motius d’orgull.
