Un any més, la gent es pregunta quin és el sentit del Nadal. ¿Què significa? Ens despista i ens confon que, malgrat ser una festa d’arrels profundament religioses, està absolutament tenyida pel consumisme. D’entrada, hem de recordar que el Nadal celebra el naixement de Jesús, una figura religiosa absolutament marginal i radical en el seu temps. Un iconoclasta revolucionari que va defensar posicions properes al cinisme i a l’estoïcisme grec. El món no val res, les riqueses són un engany, els plaers i els luxes terrenals ens aparten de la veritat autèntica, que és Déu. Jesús altera l’estructura social del seu temps posant els pobres i els malalts com els vertaders reis del món i condemnant els governants i sacerdots a la marginació divina. ¿Podem celebrar el naixement d’aquest personatge radical amb un esclat desenfrenat de consumisme? ¿És lògic? Bé, parlem-ne.
¿Quin és el sentit del Nadal? Segons sembla, la possibilitat que Jesús neixés precisament el 25 de desembre és força dubtosa. Cap dels evangelis menciona la data (ni tant sols el seu paral·lel en el calendari hebreu) i cap autoritat romana o jueva oficial va testimoniar aquest fet concret. És més, les poques aproximacions al naixement de Jesús en els evangelis sinòptics mencionen evidències que podrien contradir aquesta data. Lluc diu que els pastors vetllaven els ramats al camp quan se’ls va aparèixer l’àngel a comunicar-los la bona nova. Els ramats no pastaven durant l’hivern en aquelles contrades degut a les baixes temperatures. A banda, també en els sinòptics es parla d’un cens que ordena August i que obliga a Josep i a Maria a tornar a Betlem. Bé, aquesta mena de tràmits legals no es feien a l’hivern perquè el clima dificultava el desplaçament dels ciutadans a la Judea de l’època. I, doncs, ¿per què el 25 de desembre?
Abans del cristianisme, altres cultures europees i asiàtiques ja celebraven festes anuals pels volts del 25 de desembre. Celebracions rotundament connectades amb el solstici d’hivern. El moment en què l’hivern comença a acabar-se. El temps concret en el quali el sol deixa de baixar i comença a enfilar-se de nou en la seva trajectòria celest. A partir del solstici, els dies són cada cop més llargs i les nits cada cop més curtes. El sol reneix, s’alça de nou i ens promet l’escalfor i la llum que ens nega l’hivern. L’hivern segueix, cert, però el canvi en la trajectòria solar ens fa una promesa de futur: tornarà la vida, tornaran els fruits, tornarà la llum. Esperança. Aquest era el sentit del Nadal des d’abans del cristianisme. L’esperança. El Nadal és una celebració de la vida, de la joia d’un futur lluminós. De l’esperança. El concepte més important de la història humana.
I aquí és on el solstici entronca perfectament amb el cristianisme i el naixement de Jesús. És cert, d’acord, molt possiblement el Crist no va néixer el 25 de desembre, però la seva vinguda enllaça exactament amb el sentiment propi i genuí del solstici d’hivern. Ho descriu perfectament Lluc quan es refereix a Jesús citant el profeta Isaïes: “M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits“. Jesús és esperança i, sobretot, la joia de viure. L’alegria de saber que hi ha llum en el futur (per als ateus), i la felicitat de sentir que Déu s’ha fet home perquè sentim la seva presència (pels cristians). L’esperança que les coses sempre milloren. Que Déu ens atén i que l’hivern s’acaba. És això el que celebrem. I no es pot celebrar l’esperança sense alegria, vitalitat i festa.
