Nadal amb James Stewart

"Quan George Bailey es posa a cridar con un energumen pels carrers de Bedford Falls de retorn a casa, amb el llavi sagnant i els pètals de Zuzu a la butxaca de l'americana, jo agafo el meu paquet de kleenex i vaig fent"

El Nadal a casa comença menjant torrons per la Immaculada i s'acaba desant el pessebre per Sant Sebastià. Sospito que som poc ortodoxos, però és així.

Pel mig passa una mica de tot: quan hem tingut sort, hem anat a escoltar el Messies participatiu (amb el moment gloriós del "For unto us a Child is born", que prefereixo a l'Al.leluia); gairebé sempre acabem trobant un moment per fer una visita a la Fira de Santa Llúcia amb l'objectiu de substituir les baixes i mutilacions de braços i cames de les figures del pessebre que es produeixen cada any, inevitablement; el dia 24 els Torra es reuneixen per cantar nadales i fer cagar el tió i enfilen al vespre per anar a la Missa del Gall; per Nadal i Sant Esteve visc sotmès a la tirania de la meva dona que, en contra de totes les tradicions, va imposar, des del moment en què baixàvem les escales de l'església on ens vam casar, que cada any aniríem turnant-nos a casa d'un i de l'altre; els caps d'any els passem com podem; i per la nit de Reis anem a dormir d'hora, després d'haver deixat el piset tot ordenat i tres ampolles de cava ben plenes i un manyac de pastanagues al balcó, sense arribar a saber mai què és el que triaran exactament els reis i els camells. Des del parèntesi suís, hi ha anys que ens escapem a Helvècia, que ens permet passar el fred necessari aquestes dates.

Aleshores ve un moment aterridor, baixar l'arbre de Nadal al carrer, quan ja només li queden quatre branques seques a un esquelet en un estat lamentable. Espero sempre a la matinada, cap a la tercera imaginària, i acostumo a vestir l'abric fosc, gorra i ulleres negres. És una imatge patètica, ell mai no ho faria, i tu et trobes creuant la vorera com un facinerós abraçant el cadàver de l'arbre . Dura pocs segons, però es fan eterns.

I tot acaba, fins l'any que ve, el dia de Sant Sebastià, quan els meus compatriotes de Santa Coloma de Farners es preparen per rebre el pelegrí de Tossa, que compleix la prometença ancestral de cada any que obliga al tossencs a anar en processó fins a Santa Coloma com agraïment a que els seus precs adreçats a Sant Sebastià fa segles perquè desaparegués la pesta fossin atesos. Aleshores cal tirar a les escombraries la molsa seca i les serradures, embalar les figuretes del pessebre amb fulls de diari, posar els suros a les caixes i guardar totes les boles i cintes i llums i motius de Nadal, fins l'any que ve. La casa perd llum i alegria, es torna més ensopida i vulgar.

Però a tot aquest ritual li falta encara un detall imprescindible. Mai no saps ben bé quan serà, però acaba essent. Un dia, durant les festes, ho veus al diari, secció televisió: "It's a wonderful life!" (Què bonic que és viure!). Té, et dius, és avui. I aleshores prevens a tota la família: "És avui". Tothom a casa ho sap i respira tranquil, s'ho van dient: "És avui!, és avui!". La meva dona em proveeix del paquet de kleenex corresponent i els nens aprofiten que el seu pare estarà davant de la tele davant tres hores seguides o les que calguin per fugir.

Fa anys que passo el Nadal amb James Stewart i quan George Bailey es posa a cridar con un energumen pels carrers de Bedford Falls de retorn a casa, amb el llavi sagnant i els pètals de Zuzu a la butxaca de l'americana, jo agafo el meu paquet de kleenex i vaig fent, augmentant-ne l'ús i la intensitat quan Donna Reed apareix al portal i es treu la bufanda, que mai no tornaria a estar més guapa que en aquesta pel.lícula. I quan al final en James Stewart -un dels grans, encara que sempre preferiré Cary Grant- treu del cistell, on tots els seus conciutadans han anat posant-li els diners necessaris perquè el superdolent Lionel Barrymore no se surti amb la seva, el llibre de Tom Sawyer, aleshores penso en els dies que amb els meus fills anàvem a veure els Pastorets, que portaven barretines i calçaven espardenyes i vestien una samarra i duien penjada una bóta de vi i menjaven un rosegó de pa i unes panses i unes figues i cantaven confiats al noi de la Mare i al desembre congelat i al dimoni escuat, mentre una remor escampava, com la gebrada, el fum, fum, fum de l'alegria, perquè ja veien l'àngel resplendent, que els anava dient: "Ara és nat a l'establia, Déu infant, fill de Maria".

Molt Bon Nadal.

 
 

Comentaris