Des de diferents fronts contraris al nacionalisme català i a Catalunya en particular es pretén popularitzar darrerament un peculiar sil·logisme: tot el sobiranisme és corrupte; Catalunya és sobiranista; Tots els polítics catalans corruptes són sobiranistes.
Afirmacions d’aquesta mena (i baixesa) unides a acusacions de xenofòbia, que sempre van bé per desprestigiar algú, provenen de gent poc recomanable dins i fora de Catalunya. És de lamentar que dins del nostre país trobem certs personatges sinistres que, a canvi de determinades prebendes i beneficis personals, practiquin el vell i gens noble art de la traïció. De fet de personatges d’aquesta mena n’hi ha a tot arreu i en moments de creixent tensió com l’actual brollen com bolets a la tardor.
No enganyem, ni sorprenem a ningú, afirmant que l’anomenat “cas Pujol” els ha anat molt bé a tota aquesta colla que traspua desdeny i animadversió vers Catalunya. Vinguin d’on vinguin. En un article anterior deia que si Catalunya mai esdevé un estat independent, els catalans haurem de ser generosos amb aquesta gent, per bé que fóra bo no passar per alt el que ha anat fent cadascú en aquests temps de gran convulsió. No pas per passar comptes, més aviat per evitar el també vell i nociu art de la contrainformació i la insurgència i per ensenyar als nostres joves que la decència també pot tenir els seus rèdits personals i col·lectius. No parlo d’aquella part de la ciutadania que lliurement i convençuda creu en l’unionisme; només faltaria que no pogués haver gent que defensa posicionaments contraris al sobiranisme. Em refereixo expressament d’aquells que saberuts que el que fan és immoral i contrari a les seves íntimes (i ara inconfessables) conviccions s’han literalment venut per mers interessos privats.
El sistema clientelar que va consolidar la democràcia espanyola després de la dictadura, amb les diferents autonomies regionals, va provocar terribles ineficiències del sistema on, admetem-ho, la corrupció hi va jugar un paper determinant. Compra de voluntats, projectes cars, inadequats o faraònics, mimetismes innecessaris o personalismes inútils han estat la norma amb les excepcions que es puguin trobar. No oblidem que aquests mals (i paranys) no han estat només un patró comú a Espanya també s’han observat en d’altres territoris europeus com Escòcia, Flandes o el Vènet dins la Gran Bretanya, Bèlgica i Itàlia respectivament. És clar que en tots aquests països, com en el cas català, els sobiranistes, a diferència dels unionistes, parlen de fer un “país nou”. O sigui, un país lliure de corrupció i amb valors per bandera com la meritocràcia, l’equitat i l’honestedat. Just tot el contrari del sistema actual on, val a dir-ho i lamentar-ho, els catalans en tant que regió d’Espanya ens hi han fet jugar abastament amb l’aquiescència de certs polítics, empresaris, periodistes o sindicalistes. És cert i val a emfasitzar-ho, alguns d’ells suposadament nacionalistes. Un fet que cal lamentar i prendre’n nota. Catalunya no ha de ser patrimoni de ningú, o millor dit, és patrimoni de tothom.
Fer creure a la ciutadania (catalana) que el sobiranisme és sinònim de corrupció és un dels darrers paranys que ens ve plantejat des de l’espanyolisme més recalcitrant i pervers. Ells són ben conscients de qui i com s’ideà aquest sistema i de quins han estat els seus homes a Catalunya des de la transició ençà. No fer-ne sang no vol dir, en cap cas, no reconèixer-los i no tenir voluntat expiatòria. A Catalunya ens hi juguem massa per endegar una caça de bruixes que només beneficiaria els unionistes que esperen que el nostre moviment independentista es comenci a desinflar a base de divisions supèrflues. La justícia que faci la seva i depuri responsabilitats, però nosaltres, ara per ara, tenim massa coses en joc com per perdre de vista el que ens ha de guiar en els propers temps que no és altra cosa que fer efectiu el 9-N un autèntic referèndum d’autodeterminació. Si ens han d’enretirar les urnes que facin com aquest cap de setmana a Utrecht amb l’escriptor Sánchez Piñol. El món veurà qui defensa la democràcia i qui defensa la censura; això és la pervivència i perseverança de la corrupció i de les polítiques d’ineficiència. Els catalans ens toca decidir!
