“A Esquerra hi sobren ganduls, trepes i ‘friquis'”
Joan Puigcercós, líder d’ERC (Frase pronunciada fa uns quants mesos).
El nacionalisme o catalanisme bull i bombolleja. Hi ha avui, diria, força més persones que pensen que Catalunya és una nació i que, per tant, té dret a decidir cap a on vol anar que no pas n’hi havia fa deu o vint anys. No obstant, segurament mercès a la malfiança i el descontentament pel que fa a la política i els polítics, aquest nacionalisme no s’agrupa i projecta de forma positiva la força que té. Això propicia que proliferin tota mena de grups, plataformes, associacions, entitats i fins partits nous.
El problema, al marge de la dispersió de forces i el debilitament que això comporta, és que sovint aquests petits grups esdevenen ingovernables. És una llei pràcticament física: en grups petits i molt ideologitzats la proporció de ‘frikis’ és enorme. Això succeeix, em sembla, justament per mor de les dues característiques que citava: perquè són grups petits –els ‘frikis’, que també a les organitzacions més grans hi són, es noten molt- i perquè la forta ideoligització sovint significa, per bé que no sempre, radicalitat verbal, estretor mental i miopia sectària. El ‘frikisme’ polític –que a més, sempre és enormement actiu- afecta seriosament al nacionalisme, amb la seva proliferació de grups i grupets amb els seus corresponents napoleons d’estar per casa, a desgrat que els que no pertanyen al catalanisme tampoc n’estan estalvis.
El ‘frikisme’ és inevitable. Però ni els partits –ni ERC ni cap altre- ni el país no s’hauria de deixar arrossegar pels ‘frikis’, els quals, per cert, déu n’hi do del desconcert que han aconseguit sembrar. Els qui no ho són, les persones que no s’exciten sentint o proferint quatre consignes populistes, sinó que valoren el treball tossut i seriós; que són capaces d’acceptar els matisos i capir la complexitat; els que fan l’esforç de comprendre els altres encara que no hi estiguin d’acord, són les que exercir la funció de guia i lideratge. I més en un moment com l’actual. Per acabar deixin-me parafrasejar l’admirat historiador i amic Josep Termes: “sóc moderat perquè sóc radical”. Doncs, això.
