Nacionalisme contra individualisme

"Receptes per a sobreviure en una salsa negra i espessa, de fanatisme africà, no gens europeu"

Segons Espanya, vista com un bloc ideològic, tot catalanisme és un símptoma de primitivisme.

Ara mateix, mentre escric aquest paper volàtil, fullejo l'ABC i El Mundo. A l'ABC, trobo dos articles de seguida: 'Epidémia de referendos', i 'Los fachas de Montilla'; els articulistes que els signen no són importants, de fet, crec que més aviat no existeixen: són, pel que es llegeix en els seus escrits, personatges bastant obvis i banals: per signar les seves proses gairebé no fa falta pensar ni haver llegit res més que periodistes de la mateixa corda, el catecisme llagoter de sempre, al servei d'uns quants tòpics sinistres.

N'extrec algunes frases; de l'ABC aquestes: "Este discurso de Montilla y los nacionalistas catalanes sobre los independentistas que generamos «algunos medios de Madrid» y «la derecha» es muy viejo. Habitual, por ejemplo, en el País Vasco (…) "Es que ustedes fabrican radicales con esas detenciones, lo que deben hacer es integrar a las criaturas, esas que quieren eliminar a todos los que se oponen a la independencia".

Més perles, sobre la primera consulta popular: "En el de Arenys participaron menores de edad, extranjeros no residentes y, quizá, vecinos de otros lugares próximos porque cabe suponer que ninguno de los concejos afectados por esta fiebre se atreviera a utilizar el censo, lo que constituiría una infracción de las leyes protectoras de datos y un allanamiento de la intimidad de los vecinos, especialmente de los no participantes en la mascarada".

Ara anem a El Mundo; fullejo i trobo això mateix: "He avistado muchos leviatanes desde la cofa de este país que navega a la deriva, pero ninguno tan baboso como el del editorial publicado por decreto el jueves, al unísono, en doce periódicos de una región de España. ¿De España? Pues sí, de momento, mal que le pese a algunos." I segueix: "… la democracia, en Cataluña, tiene los días tan contados como los tuvo en Cuba al llegar Castro al poder, en Alemania cuando Hitler ganó las elecciones o en la Rusia de los Romanov a partir del instante en que la chusma de Lenin destrozó el Palacio de Invierno".

I un altre article; parla de Montilla: "Dijo que España no se rompe, pero no añadió que no se rompe porque no quieren los catalanes, que han aprendido de nosotros a marcarse el nardo de alborotadores con soga cuando sólo son unos anómalos burgueses." I també afirma: "Cuando se les dice que el castellano está sometido a ciertos agravios, lo niegan aunque se les recuerde que Messi vio un día a su hermanita llorar porque en la escuela sólo le hablaban en catalán y su vieja se llevó a la niña y a sus hermanos a Rosario. Dicen que es propaganda de la derecha."

Com dic, els plumífers concrets no importen: no fa falta tenir ni personalitat ni identitat ni cap tipus de formació ni caràcter per anar repetint aquest enfilall de barrabassades, les quals tanmateix tenen uns quants segles d'antigor. Espanya repeteix els mateixos judicis des de fa tres segles, i, cosa estranya, des d'allà sembla que ningú no se n'hagi adonat. No acabo d'entendre com els lectors d'aquests diaris els compren i llegeixen cada dia: des de fa uns quants segles que diuen exactament el mateix… Basta comprar l'exemplar d'avui i guardar-lo al calaix: el lector el torna a treure després d'una dècada i torna a tenir "premsa fresca".

És inconcebible… El més dolorós, però, és que tota aquesta retòrica està tenyida de racionalitat, com si els seus arguments fossin els justos, els equànimes, els ponderats i encertats, mentre que els d'una Catalunya que pretén avançar en quotes d'autogovern són sempre percebuts com a formes diverses de barbàrie: tot nacionalisme no espanyol és nazi, excloent, inhumà, sangonós, salvatge…

Davant aquest nivell d'arguments, davant la impossibilitat de fer entendre a Espanya, a la classe intel•lectual i política, quina és la naturalesa de la raó de Catalunya: ¿què s'ha de fer? Perquè —i això és el més preocupant— cap dels grans intel•lectuals que Espanya té —i n'hi ha, no tots són com el citats en aquests articles— no alcen la veu per posar ordre en tot aquest desgavell. A Espanya hi ha caps que pensen, no només que envesteixen, però romanen muts davant aquest conflicte, en el qual, tanmateix, s'hi està decidint la nostra història comuna.

Espanya sembla que viu, emocionalment, a l'Edat de Pedra, i cap dels seus intel•lectuals no estira la corda de la modernitat. Això només ho fem des d'aquí, amb un discurs, una retòrica, unes formes i un esperit democràtic que, tot i estar vestits de màxima modernitat, són percebuts per ells mateixos com si fossin passions arcaiques. Ens acusem mútuament de cavernícoles.

El conflicte entre Espanya i Catalunya també pot entendre's com un antagonisme entre una forma de nacionalisme —Espanya— contra una forma d'individualisme —Catalunya—.

El nacionalisme espanyol és, certament, una forma de racionalisme (obtús): és una predilecció per la organització deliberada, controlada, pensada des de d'alt, per la raó d'una sola casta d'individus portadors d'una raó d'Estat. El nacionalisme és una pugna per la unitat que implica una oposició sistemàtica a tot el que sigui creixement espontani —en el sentit de no racionalitzat—, el qual és automàticament substituït per creacions artificials o suposadament racionalitzades. El nacionalisme homogeneïtzador —enverinat— implica una concentració de poder en la qual l'estructura de la societat és imposada des del govern: tot depèn d'un poder que defineix cada cosa, i l'organització central ofega qualsevol associació espontània d'afinitats. Espanya encarna una versió de la raó, la raó deliberada o cartesiana, la qual, tal com ha estat destacat —i nosaltres en podem donar fe— tendeix al despotisme.

Catalunya oposa una altra concepció de la raó. La raó individualista que s'oposa a ser encabida en organitzacions superiors. És la llibertat plural que no vol veure's restreta en organigrames que intenten decidir, des de d'alt, de quina manera ha d'estructurar-se la vida econòmica i civil. L'individualisme català s'oposa a l'igualitarisme d'una Espanya que ens voldria a tots idèntics: homogenis tant en cultura com en riquesa, estroncant qualsevol espontaneïtat, sempre amb restriccions i esclavatges.

Per una banda, l'arrogància d'una raó controladora que només vol entendre el que està disposat a poder dominar (Espanya); per l'altre costat, trobem la humilitat de la raó que vol buscar lliurement el seu camí (Catalunya) i que sap que les consecucions de la societat lliure no poden ser reduïdes al que, a priori, una raó prepotent estaria disposada a admetre: la llibertat espontània dóna fruits més esplendorosos.

La passió per la igualtat que Espanya esgrimeix —filla del jacobinisme de la Revolució Francesa— mata tota esperança de llibertat per Catalunya.

¿Recomanació literària? Les Meditacions en el desert de Gaziel. I la cita —i m'acomiado—: "El caràcter espanyol, en grandíssima part, és una forta i estranya barreja de visigot, d'alarb i de jueu, recuita —com en una mena de civet— amb una salsa negra i espessa, de fanatisme catòlic africà, no gens europeu".

 
 

Comentaris