Comença l’estiu i els estudis Marvel acaben d’estrenar una nova pel·lícula de superherois per fer calaix. En aquest cas, és el torn d’Spiderman, un personatge adolescent carregat de problemes d’adolescents i destinat, molt especialment, a un públic de joves i nens que busquen herois que comparteixin, més o menys, els seus maldecaps quotidians. D’entrada molts podran pensar que és una pel·lícula més del gènere. Una balda més d’aquesta cadena de films de personatges de còmic que s’estrenen últimament. És a dir, millor o pitjor però formalment idèntica als altres productes de la marca Marvel. Ara bé, Spiderman (Far From Home), així és com es titula, és una obra inquietant i sorprenentment suggeridora. No tant per les escenes d’acció (espectaculars) ni per l’atractiu del personatge (enorme) sinó pel tema central que impregna tota la història des del primer minut fins l’últim (literalment): l’engany. La mentida. La desconfiança. La pel·lícula comença enganyant-nos amb un vídeo homenatge als herois caiguts en les pel·lícules Marvel que acaba sent una paròdia finíssima dels powerpoints motivacionals que corren pels grups de Whatsapp. És una “mentida” que passa inadvertida, perfectament camuflada com a “acudit”. Potser no és una gran mentida, però és un avís impecable. Atenció, a partir d’aquest moment no et pots creure res del que veus.
I els espectadors, com que som uns innocents, no fem res més que empassar-nos-ho tot. Una mentida rere l’altra. Sense parar. Des del que diuen els personatges fins a allò que ens diuen els nostres ulls. I resulta que, inesperadament, allò que crèiem cert és fals.
Quan comencem a sentir-nos confortables, la pel·lícula canvia de rumb i ens humilia mostrant-nos fins a quin punt som capaços de comprar allò que ens diu una pantalla de tele o de cinema. Al film els personatges mai són el que semblen i la cosa és tan bèstia que, quan pensem que ja hem assumit que tot és mentida a Spiderman, tornem a caure en el parany un cop més. Un paper bàsic en aquest joc de mentides cinematogràfiques recau sobre l’estrella d’aquesta festa, el personatge de Mysterio. Un ésser mentider però absolutament creïble. Te’l creus sense dubtar-ho ni un segon fins i tot quan saps que és un farsant. És escandalós veure que quan els creadors toquen les tecles correctes, el públic està disposat a empassar-se qualsevol cosa. Com ens condueixen i manipulen desequilibrant el nostre sentit comú. A Spiderman (Far From Home) la veritat i la mentida es creuen i es mesclen exactament com passa avui en dia en la política i el periodisme. I per això és una magnífica advertència sobre un fet rellevant i absolutament real: la majoria de vegades allò que ens diuen pot ser mentida malgrat una perfecta aparença de realitat.
No oblidem que la pel·lícula en qüestió està dirigida a nens, adolescents i joves. Víctimes potencials de les mentides que circulen sense fre per internet. Per això em sembla que Spiderman és especialment interessant. Perquè demostra als espectadors que tot pot ser una gran mentida i que pràcticament no tenim recursos per defensar-nos-en. Històricament Mysterio és un dels dolents menys interessants dels còmics d’Spiderman. L’home aranya tenia enemics poderosos, forts, ràpids, intel·ligents però, en canvi, Mysterio només tenia una arma: la mentida. Enganyar a tothom per aconseguir els seus objectius. Potser als anys 60 o 70 aquest “súper poder” no era res de l’altre món, però avui en dia, en plena postveritat i assetjats per webs, diaris i informatius que ens menteixen de manera programada i sistemàtica, Mysterio ha esdevingut un dolent increïblement apropiat pel món dels millennials. I em fa molt feliç que Mysterio serveixi com una advertència a tots aquells que van a veure la pel·lícula. Especialment joves. Un avís perquè no ens creiem res a primera vista. Mai.
Perquè tots nosaltres, com que som uns innocents, no fem res més que empassar-nos-ho tot. Una mentida rere l’altra. Sense parar. Des del que diuen els periodistes fins allò que ens diu la tele o la ràdio. I resulta que, inesperadament, allò que crèiem cert és fals.
Fins i tot aquest text.
