Múltiples raons mouen als catalans

"Esdevé imprescindible comprendre que el rerefons no és conjuntural, hi ha raons estructurals"

Aquest mes de setembre Catalunya, o millor dit, els sentiments de pertinença a una cultura i a un espai geogràfic, amb independència dels orígens de les arrels familiars, ha omplert les informacions dels noticiaris i les pàgines dels diaris de la majoria dels països del món. La Via Catalana ha evidenciat el creixement del nombre de ciutadans que volen que Catalunya esdevingui un nou Estat, i a la vegada les enquestes, i els sondeigs, certifiquen que la immensa majoria, independentment de desitjar o no la independència de Catalunya, volen ser preguntats quan al futur d'una forma clara i inequívoca. Un desig transversal que es consolida i creix amb independència de la seva ideològica política, preferències i motivacions. Un fet no nou, que va ser evidenciat al 2012, amb la informació del Centre d'Estudis d'Opinió, que explicava que la voluntat d'esdevenir un Estat independent era abraçat pel 95,7% dels votants d'ERC, el 64,5% dels de Convergència i Unió, el 53,2% dels d'ICV, el 29% dels votants del PSC i quasi el 9% dels del PP.

Les raons que justificaven les impressionants imatges de la Via Catalana, segons els mitjans de comunicació dels diversos països en els informatius adreçats als seus ciutadans, no eren coincidents. Algunes posaven èmfasis en els motius econòmics, altres en les divergències que s'han produïts en les darreres dècades; tot destacant la sentència del Constitucional sobre l'Estatut. En alguns casos, posaven l'accent en les actuacions dels polítics que han menystingut la determinació i el sentiment català, actuant com si el Principat fos una colònia a sotmetre i espoliar, tot explicant els boicots (com el del cava), les baixes inversions en infraestructures, l'insuportable model de finançament, l'alta concentració de peatges, o les agressions o insults reiterats a la llengua i model educatiu.

Probablement totes elles configuren, amb menys o més encert, la realitat actual, i expliquen les múltiples raons que mouen als catalans. Però al meu entendre esdevé imprescindible comprendre que el rerefons no és conjuntural, hi ha raons estructurals. Cal considerar a la vegada, les senyes d'identitat diferencial i les legítimes i irrenunciables aspiracions a expressar-se lliurament sobre el futur; i el fet que més que una crisis, el que estem vivim es el final d'una era i l'inici d'una nova, on les relacions internacionals són més interdependents; per tant, esdevé imprescindible obrir-se i conèixer als altres, acceptar la importància creixent de la competència global i el coneixement; i molt especialment la ferma voluntat de vertebrar un sistema més democràtic, més transparent, amb clara separació de poders, i amb participació decidida, creixent i real dels ciutadans.

És en aquest context, on cal enquadrar la voluntat dels catalans de redreçar el futur, i molt especialment al fet de què en el món global en que la nostra economia competeix, és imprescindible disposar de més eines, i d'una forma de concebre i actuar molt diferent a la de regions amb economies més tancades, menys obertes i menys competitives. El cert és que amb l'actual marc organitzacional de l'Estat, Catalunya veu reduïdes les seves potencialitats, i limitades les seves capacitats d'actuació. Esdevé doncs imprescindible consultar quant abans als ciutadans, poder exercir el "dret a decidir", en un marc legal i sense defugir del diàleg; tot assumint que en democràcia cal acceptar el resultat sorgit de les urnes, sigui el que sigui.

 
 

Comentaris