Dimecres 13 de setembre, al capvespre, la Regidoria de feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona va presentar alguns dels resultats d’un informe elaborat entorn a la participació del moviment feminista a la ciutat. Més de cent −fonamentalment− dones omplírem la sala Maria Aurèlia Campmany del Pati Llimona.
La primera evidència és la que es repeteix sense marge d’error cada cop que es crea un espai per a parlar de dones: que a més de les més de cent dones que hi érem, potser, i com a molt, hi havia −només− uns cinc homes a l’acte. A la política institucional, però, li costa d’acceptar, recollir i posar en algun lloc aquesta evidència: que és un bé, que a les coses de dones hi siguem −només− les dones.
Davant aquesta obstinada realitat, però, l’Ajuntament, les institucions, s’escarrassen en igualtats i paritats, en fer servir un llenguatge tan aliè que, tot i que hi som, allà, als carrers, a tot arreu… no ens veuen! A la política institucional li costa tant encertar en tot això com llegir què fem les dones, de quina manera ens ocupem del bé comú cada dia i com polititzem, transformant-la, la realitat del barri, de la ciutat i del món.
I és que a la política institucional no hi cap la diferència femenina: li ho varen dir, amb les seves paraules, a l’Ajuntament de Barcelona, en aquell acte, les dones de Poble Sec Feminista, les dones de Gatamaula, les dones de Ca la dona i, segurament, moltes més dones en el diàleg final.
En la coincidència d’un “no ens hem sentit representades”, del “vam dubtar si venir a aquest acte” o en la contundència de “la institució municipal és heteropatriarcal” hi ha moltes maneres diferents de dir les dones l’evidència que ens separa de la política institucional quan aquesta s’encega a buscar dones amb una mirada masculina: l’informe sobre la participació del moviment feminista a Barcelona que presentaven aquella nit planteja, pràcticament, que només “hi ha participació en experiències molt petites, aquelles en les quals les dones han rebut formació“!
Que les dones participen de la vida de la ciutat és una obvietat. Que des de fa segles, però si volem posar-hi dates recents, almenys des de 1996 el moviment feminista a Barcelona li ha anat explicant a la ciutat com hi està present i com ha anat acollint i resolent el bé comú, és una altra obvietat.
Potser la feminització de “participació” i de “política”, començant per les paraules, serà la clau perquè la Regidoria de feminismes i LGTBI transformi radicalment el sentit polític que la conté.
