En el meu últim article del 2013 en aquest digital vaig intentar explicar els motius pels quals crec que ERC no hauria d’entrar al Govern. El meu primer article del 2014 voldria anar una mica més enllà i intentar enumerar per quines raons intueixo que una llista unitària entre Convergència i Esquerra a les eleccions europees no beneficiarien el -mal anomenat- procés sobiranista. No és que no vulgui que CiU i ERC sumin forces i vagin de bracet. No és això. Tot el contrari. Personalment m’hi trobaria molt còmode i no m’obligarien a fer càlculs estrambòtics i raonaments esotèrics cada vegada que hi han uns comicis. Només defenso que ara no toca. No ens convé. Encara no és el moment d’utilitzar aquesta preuada carta. M’explicaré.
1.- Una llista conjunta entre CiU i ERC -encara que es dissimuli amb alguns personatges de la societat civil- aïllaria ICV i CUP, dos partits molt importants que van donar suport a la consulta, però que ja s’han autoexclòs d’una llista unitària. Per tant, fer una llista anomenada unitària (o del dret a decidir) on no hi siguin representats ICV, CUP (i alguns representants del PSC) no és una bona estratègia per sumar complicitats entre partits i la societat civil. Si el cost de la internacionalització de la causa catalana en unes eleccions europees és la fragmentació interna crec que no ens interessa.
2.- CiU i ERC, a dia d’avui, encara poden obtenir millors resultats des de la diferència. A vegades tinc la sensació que s’invoca la unitat quan s’han de tapar les pròpies vergonyes. El tots units fem força –que predica l’himne blaugrana d’Espinàs- ha esdevingut en repetides ocasions el pretext ideal per maquillar les pròpies febleses. Molts dirigents de CiU temen que a les eleccions europees Esquerra esdevingui la formació més votada i, per tant, els desbanqui de la primera posició. Els que ho prediquen ja han llançat la tovallola. S’equivoquen. CiU, en aquestes eleccions, té una gran oportunitat. És el seu moment. Són unes eleccions força intrascendentals. Per tant, és la circumstància ideal perquè CiU, igual que ha fet ERC, llenci una gran campanya que la reubiqui, de nou, al centre de debat. CiU, encara que molts dels seus quadres ja hi hagin renunciat, continua tenint la força d’un gran partit hegemònic. Tan sols han de recuperar la confiança en les seves pròpies forces.
3.- No podem utilitzar, a diari, la carta de la unitat. És massa valuosa per desgastar-la constantment. És una carta que hem de guardar per les grans ocasions. Per aquelles on ens hi juguem vertaderament alguna cosa. Les eleccions europees no són aquesta ocasió. Fa quatre o cinc anys en una entrevista que vaig fer a Mas-Colell per aquest digital em va dir: “quan les coses es fan amb freqüència el seu valor baixa. Per tant, convé saber racionar i modular aquesta freqüència”. Amb la carta de la unitat pot passar el mateix.
Explica Francesc Pujols en el seu anecdotari que quan va ser construïda la font monumental al centre de la plaça d’Espanya, obra de Josep Maria Jujol, el va anar a felicitar per la bellesa del monument. L’arquitecte, però, el va mirar i li va dir: “Vostè és dels pocs a qui agrada. El que no comprenc es que no agradi a tothom, perquè tota la font està copiada de coses bones de diversa gent”. Amb la unitat, en funció de com s’utilitzi, pot passar una cosa similar.
