La mort deshumanitzada

"Aplanar la corba en unes UCIs saturades de malalts anònims. Xifres, i no històries de vida. La deshumanització de la pandèmia en cada roda de premsa"

Números. Les vides es tracten matemàticament i la mort no és més que una corba de creixement exponencial que no s’aplana. Parlem més de la taxa R0 de contagis que da la història dels nostres veïns, familiars i amics que, poc a poc, van contagiant-se, van morint. Aplanar la corba en unes UCIs saturades de malalts anònims. Xifres, i no històries de vida. La deshumanització de la pandèmia en cada roda de premsa. Uns hospitals desbordats en els que la mala previsió dels governants, de tots, davant l’avenç de la Covid-19ha fet que avui no hi hagin prou respiradors ni prou material de protecció per al personal sanitari. No ho vam veure venir perquè miràvem cap a una altra banda, perquè no mirem mai cap a orient, perquè sempre ens mirem el melic, perquè la superioritat, eurocèntrica i tecnocèntrica, que exhalem ens fa creure que ho podem tot. I no, la natura, tossuda, sempre ens guanya.

Solitud. Aïllament domiciliari, residencial i hospitalari. L’ofec de la pneumònia és més gran sense la mà que no et pot agafar per fer-te sentir que no estàs sola, que tot anirà bé, encara que no sigui veritat. La calor d’una carícia en temps entubats no la podem oferir i desespera. Tenim malalts crítics i famílies sense informació per evitar més contagis. Però el comiat que no podran donar el senten més els de fora que els de dins, en coma induït. I, entre la fredor de mascaretes i xifres buides de vida, les heroïnes i herois de sempre, amb bata, no amb capa ni fusell, que ofereixen els seus mòbils per l’adéu, pels ànims, pel saber, per humanitzar la pèrdua, el darrer viatge, el traspàs. La mort és aquella part de la vida que engendra angoixa i temor. Per l’absència a omplir, pel després desconegut, pel buit que deixa. Per això necessitem ser-hi, per això necessitem l’acompanyament, per això oferim el suport als familiars. Una abraçada, una mirada, un somriure. Ara res, se’ns demana asèpsia emocional, per decret. Qui més pateix la mort són els vius, els que es queden, impotents. Caldrà cuidar-nos més enllà del confinament per superar col·lectivament tantes pèrdues, tanta deshumanització. Caldrà gestionar els dols entre tots. Caldrà aprendre més encara de les cures feministes per tornar a sentir-nos vius.

 

Negoci. El d’una sanitat privada que es renta les mans de forma pilatiana davant l’emergència. El d’unes residències d’avis deficients i abandonades que han acabat a la fiscalia per negligents de cures i vides. El de la mort, també. Factures per tanatoris que no són i enterraments que no es poden fer. Pistes de gel i pavellons firals adaptades per mostrar-nos la fotografia de caixes anònimes insultantment ordenades. Ara els taüts s’han encarit si la mort t’ha arribat amb coronavirus. En cal d’especials es veu, com a Txernòbil. Si el vols, paga, són 4.000 euros. En un moment on el sotrac econòmic a la classe treballadora és i serà astronòmic, el lucre de les morts no ens el podem permetre, ni èticament ni econòmicament. És hora de considerar aquesta activitat com essencial i fer-la pública, nacionalitzar-la, expropiar-la del capital. Si permetem que les famílies abandonin els seus morts per impagament, què ens queda d’humà? De poc a res.

Responsables. Cada aplaudiment a les vuit del vespre és una cassolada als que van retallar la sanitat pública, els governs Zapatero i tripartit primer, però la dreta popular i convergent després, de forma estructural. Ja no som només nosaltres aquells que critiquem als que no van confinar Madrid permetent l’expansió del coronavirus, els mateixos que continuen sense decretar el tancament de tota activitat laboral no essencial i que no deixen que la conca d’Òdena es confini totalment, és a dir, el govern de PSOE i Podem, amb Salvador Illa còmplice i responsable destacat. Ara el món ens torna a mirar per dir que a Espanya no ho han fet bé. Reprovació contundent pels que no van preveure que això seria així de greu, o pitjor, pels que tenint els informes científics fa un mes no els hi van voler fer cas, i aquí no hi ha color polític, hi són tots. Discrepo d’aquells que diuen que no cal buscar responsables ara, que ja ho farem quan tot això passi. Discrepo d’aquells que diuen que no cal parlar de la mort, ni de la impotència, la ràbia o la solitud que ens produeix. Discrepo perquè significaria deshumanitzar encara més un procés que té milers de noms i cognoms. Voldria dir-los tots i no puc. Ajudeu a que tot això no s’oblidi. Ajudeu a parlar de vida.

 

Comentaris