Montilla / Nyman

"El PSC i el PP no formaran govern perquè, segons totes les enquestes, no sumaran ni per casualitat"

Diu que no. Que no, que no i que no. El president de la Generalitat, José Montilla, diu que el PSC i el PPC no formaran govern la propera legislatura. Ho dóna per segur: no existeix cap possibilitat que aquest pacte es faci efectiu. José Zaragoza ha dit el mateix moltes altres vegades. Així doncs, per si algú encara no ho havia pescat, no hi haurà govern PSC-PPC. No, no i no.

Doncs mirin, jo crec que el president Montilla i José Zaragoza tenen tota la raó del món. El que diuen és rigorosament cert, però per una raó força diferent a la que esgrimeixen: no formaran govern perquè, segons totes les enquestes, no sumaran ni per casualitat. No formaran govern perquè, ara mateix, entre els uns i els altres són 51 diputats, i és extraordinàriament probable que d'aquí a un any encara siguin menys, gràcies sobretot al PSC. No formaran govern, en definitiva, perquè no poden, no pas per una altra cosa.

En tot cas, per ganes no serà. Un dels millors negocis que darrerament ha fet el PSOE és pactar amb el PP al País Basc i amb ERC a Catalunya. Coherent, allò que se'n diu coherent, la cosa no n'és gaire, és clar; però funcional sí, sens dubte. Amb aquest tipus de pactes, el PSOE (i el PP, és clar) han assolit, per fi, una vella fantasia: visualitzar que l'Estat espanyol és una "realitat nacional" normal, tot esborrant primer CiU i després el PNB del mapa. Per si algú no ho sap, el PNB és el partit que té més diputats al Parlament basc, i CiU el que en té més al Parlament català. En aquest sentit, CiU i PNB no representen una discrepància -com la que pot representar, tant hi fa, ERC, Nafarroa Bai o tants altres- sinó una veritable anomalia política, en la mesura que són partits majoritaris en les seves respectives circumscripcions electorals. Les discrepàncies ideològiques, fins i tot quan resulten radicalment i cridanerament antagòniques, són assumibles; les anomalies polítiques no perquè, per definició, constitueixen alguna cosa més que una molèstia. En realitat, posen en evidència la mateixa ficció en la que es basa el sistema, que és justament el d'una única realitat nacional. Ara la visualització ja la tenen: només cal mirar els dos únics colorets del mapa.

José Montilla és un home absolutament pragmàtic. Si pot, repetirà el tripartit; no en tinc cap dubte, d'això. Si no es possible, procurarà obtenir espais de poder encara que no derivin de cap representativitat real (ara mateix és el president de la Generalitat amb 37 escons, sobre un total, convé recordar-ho, de 135). En aquest sentit, no crec que existeixi cap barrera ideològica en l'imaginari del PSC per a aconseguir els seus objectius: quotes de poder que mantinguin la ficció de l'hegemonia. El problema -ai!- és que tot indica que aquesta ficció, aquesta falsa hegemonia, passa per un molt, molt mal moment. En aquest sentit, els pactes del PSC són literalment imprevisibles. Una altra cosa és que els altres es deixin festejar...

Al president de la Generalitat, José Montilla, li dediquem avui alguna peça del compositor minimalista Michael Nyman (1944). Si us plau, no me'l confonguin amb Philip Glass (1937), que sí que és un gran músic. Nyman fa musiqueta d'ascensor i sala d'espera de dentista, però com que ha treballat amb el pedant i buit director de cinema Peter Greenaway sembla una altra cosa. Sembla un artista, fins i tot. En tot cas, la seva obra és una mena de xiuxiueig sonor apte per a qualsevol ocasió. És una musiqueta. És ben poca cosa. Això sí: no molesta.

 
 

Comentaris