El debat sobre la situació econòmica que s’ha fet aquest dimecres al Congrés dels Diputats ha demostrat la incapacitat del president del govern i del cap de l’oposició per prioritzar l’interès general per damunt del legítim interès electoral. L’actitud de Zapatero i Rajoy explica, entre altres coses, perquè Espanya va a la cua d’Europa juntament amb Grècia, i perquè la seva economia, els seus indicadors i les perspectives de futur generen tant de recel a nivell internacional. L’únic que ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies ha estat el cap de files a Madrid de CiU, Josep Antoni Duran, reclamant menys discursos, menys acusacions i més propostes i idees que ajudin els ciutadans a viure una mica millor. El model de debat exhibit per ZP i Rajoy, florentí en les formes, Puerto Hurraco en el fons, no serveix per solucionar els problemes de les persones; és un model a no imitar.
La setmana vinent quan el president José Montilla i el cap de l’oposició, Artur Mas, es vegin les cares al Parlament cal demanar-los un debat de nivell que aparqui la proximitat de les eleccions catalanes (i la temptació de caure en la demagògia, tant des del govern, com des de l’oposició) i abordi mesures per intentar acostar la sortida de la crisi.
Una cosa està clara, Montilla i Mas –si volen—poden fer-ho. Tant un com l’altre tenen suficient consciència institucional per plantejar un debat d’idees i de solucions pràctiques a la crisi. No calen grans pactes d’Estat, ni cerimonioses i lluents escenificacions. No cal res de tot això. Després de les pròximes eleccions catalanes només Montilla (tripartit) o Mas (CiU) poden presidir la Generalitat. Tots dos, Montilla i Mas, es disputen la centralitat política; tots dos aspiren a representar de forma transversal el màxim nombre de sensibilitats. Per això, no hauria de ser inimaginable poder pactar un escenari d’actuacions econòmiques on tots dos s’hi puguin sentir el màxim de còmodes si governen. Moralment, estan obligats a aconseguir-ho. Els indicadors econòmics de Catalunya no són per tirar coets:
–Atur: durant el mes de gener Catalunya va registrar 583.883 aturats, un 28,1% més que el 2009, i un 6,5% més que la mitjana espanyola.
–Dèficit públic: el 2008 va arribar a ser del 2,38% del PIB català i les previsions pel 2010 es situen en el 3,12%.
–Fallides empresarials: durant el 2009 van augmentar a Catalunya un 113% respecte a l’any anterior. A més, el 25% de les fallides que hi ha a Espanya es produeixen aquí.
La situació obliga Montilla i Mas a parlar de propostes i a evitar espectacles que contribueixin a ampliar la distància entre el ciutadà i els seus representants polítics. El conseller d’Educació, Ernest Maragall, (La Vanguardia, 14-02-10) explicava que hi ha dos objectius prioritaris: recuperar la competitivitat i incrementar la productivitat. I parlava de quatre conceptes sobre el que construir una nova política econòmica: indústria, coneixement, eficiència social i economia oberta, que s’han de combinar amb mesures valentes i poc populars com la revisió de l’Estat del Benestar per definir l’abast i els límits dels serveis universals, i l’aplicació de criteris de corresponsabilitat; o la reforma del sector públic, per reduir-ne el dèficit de productivitat i d’eficiència social; i la reforma del mercat laboral per fer-lo més flexible. Segur que en aquest plantejament genèric hi poden coincidir el conseller d’Economia, Antoni Castells, i el president Montilla. I també Artur Mas. Algunes de les reflexions de Maragall les havia fet el líder de CiU a la conferència del març del 2009 –batejada com l’Esperit del 12 de setembre— on afegia –entre moltes altres– mesures pels autònoms, l’obligatorietat de l’administració de pagar als proveïdors a 30 dies; ajuts pels joves i retocar impostos.
Montilla i Mas tenen l’oportunitat de reconciliar el ciutadà amb els seus representants, sense cedir a la temptació de debatre al pur estil Puerto Hurraco que tant agrada ZP i Rajoy. Tant un com l’altre tenen nivell institucional per fer-ho. No poden desaprofitar aquesta oportunitat.
