Montilla i Montilla

"Vostè i els seus viuen pitjor o millor que en 2006?"

Un home fet a si mateix, lluitador implacable contra la dictadura, fermes i immutables conviccions de justícia social i una obsessió per l'altruisme que l'ha empès des de sempre a entregar-se per complet al sacrifici del servei públic. Tot això acompanyat de la serenor pròpia dels homes reflexius, de la tenacitat dels individus treballadors, del coratge de les persones valentes i de les capacitats reservades als líders que han de menar els pobles a guanyar posicions més avantatjoses. Aquest és el president que tenim els catalans segons el manual de venda i instruccions d'ús que han editat els socialistes de cara a les properes eleccions i que va ser presentat el passat dissabte a Pinós, en el míting que ha reiniciat la tasca d'entronització del seu candidat per a la revàlida presidencial. És també el President que "segueix creient", tal i com es pregonava en els anuncis de plana sencera a les edicions impreses d'ahir dels principals diaris catalans.

Un home sense els mínims estudis i formació que requereix la presidència d'un país, amb una lluita antifranquista poc meritòria i gens documentada, fermes i immutables conviccions d'assolir el poder al preu que sigui per mantenir-lo també al preu que sigui i una obsessió per treballar tota la vida a l'empara dels pressupostos públics per poder tenir la casa que té i portar els fills al col•legi que els porta. Tot això acompanyat de la incapacitat per prendre decisions i fer-se visible enmig de la gran crisi que travessa el país i sense cap altre mèrit que el de saber llegir discursos disciplinadament i copiar dedicatòries amb excel•lent cal•ligrafia. Aquest, per contra, és el retrat de l'actual President de la Generalitat en opinió dels qui no en poden veure ni la fotografia sense notar un regirament a l'estómac.

Quin Montilla és el real? El del primer paràgraf? El del segon? Una barreja d'ambdós? Probablement cap, perquè ni en l'adulació ni en el prejudici es troben els bastiments de la veritat. De totes maneres, val a dir que aquestes qüestions tenen, en el fons, una importància minsa i més aviat ridícula. Que el PSC fixi com a estratègia de campanya convertir el President en un home d'estat il•luminant totes les suposades virtuts que l'acompanyen és tan normal com que els seus adversaris maldin a corre-cuita per fer visibles tots els defectes que li imaginen.
Contra les caricatures, ensucrades o avinagrades, s'alcen els fets. Vostè i els seus viuen millor o pitjor que l'any 2006? La resta parole, parole, parole.

 
 

Comentaris