Hi ha episodis històrics incomprensibles. Fins i tot la perspectiva temporal pot esdevenir inútil quan intentem pair certs fets com ara la proclamació de Borís Skossyreff com a rei d’Andorra el 1934. Si bé el rei Boris I d’Andorra ha passat a la història com una excentricitat disculpable, la Catalunya actual viu un fenomen semblant – no obstant imperdonable – amb la presidència de José Montilla.
D’aquí uns quants anys, potser alguns de vostès em diran que Montilla, com els pantalons de pota d’elefant dels 70 o les permanents dels 80, no era vist com a estrafolari pels seus coetanis; permetin-me manifestar el meu més absolut desacord amb aquesta premissa. Un president incapaç d’articular dues frases seguides sense llegir-les o bé incompetent per escriure una dedicatòria en un llibre oficial de visites – sense xulletes, és clar – és una vergonya nacional aquí i ara.
Per a més inri, el primer president espanyolista de la Generalitat ha condonat la violació perenne del vigent Estatut d’autonomia en allò referent al nostre finançament; quin País pot tenir amor propi quan té una màxima autoritat complaent amb la nostra humiliació diària? A qui pot estranyar que la web del President sigui de les menys visitades al gencat.cat?
Parin esment a la futura inauguració de la terminal Sud del Prat (pactada pel President Pujol) i el paperot que farà Montilla; imitant l’exemple de l’entranyable Manuel de Fawlty Towers, Montilla seguirà amb obediència canina al seu “estimat” José-Luis sense exigir-li la participació majoritària de la Generalitat en l’ens de gestió de l’Aeroport del Prat.
Per no exigir, Montilla serà incapaç de reivindicar i aconseguir el traspàs a la Generalitat dels aeroports de Girona i Reus o bé l’actualització immediata dels 23 convenis bilaterals – dissenyats per l’Estat espanyol per afavorir Madrid-Barajas – que veten els vols internacionals al Prat.
La Catalunya tripartida demostra la seva incapacitat i submissió a Madrid a un ritme angoixant. Cal que arribi un canvi tan aviat com sigui possible per, si no és massa tard, fer de Montilla una anècdota històrica com Boris I d’Andorra.
