Montilla, el president que ha fet més actes d'afirmació nacional

"Segur que l'opinió de Gilabert no és la del seu partit, ni la dels seus militants. Sobretot amb aquesta rotunditat"

Entre el 1989 i el 2003, Esquerra Republicana va tenir la fortuna de disposar de dirigents polítics de la talla d'Àngel Colom, Pilar Rahola, Joan Puigcercós o Josep-Lluís Carod-Rovira. Ells, que van agafar un partit a qui li costava articular un discurs creïble van saber dotar al missatge de la independència de la musculatura apropiada perquè penetrés, lentament, entre la societat. És més, gràcies a Colom i Rahola, l'independentisme català es va saber diferenciar del basc en el fons i en la forma: un projecte integrador on tot era possible a través de les vies democràtiques i on la condemna a la violència i el terrorisme era absoluta.

Un repàs a l'hemeroteca permet observar que el projecte del tripartit era una opció de fons covada des de feia molt de temps. S'havia teoritzat, escrit, debatut i, fins i tot, analitzat en un programa del Canal 33 de la mà de Jaume Barberà i amb la presència de Raimon Obiols, Rafael Ribó (IC) i Àngel Colom (ERC). El referent era l'Ulivo italiana. És veritat que un sector important d'Esquerra, una base sociològica destacada, havia prioritzat sempre l'eix nacional a l'eix ideològic; també ho és que els dirigent de l'Esquerra de Carod, Puigcercós, Benach (a CiU l'acusen d'haver-los enganyat amb el primer tripartit) i Ridao jugaven a l'equidistància per optar a la bossa de vots més gran possible.

De fet, l'any 2003, amb el primer govern tripartit a la Generalitat es va materialitzar allò que s'havia covat llargament i que no era altra que l'unió de les esquerres (socialistes, postcomunistes vestits de ecosocialistes i independentistes convertits al pragmatisme). El segon tripartit, amb José Montilla, va contribuir a soldar una mica més aquesta aliança que es va reforçar del tot amb l'obtenció de les diputacions de Lleida i de Girona.

L'any 2003, la meitat del país anhelava un canvi polític després de 24 anys de governs de CiU, tret d'un període de tres anys (1984/87) que Joan Hortalà, d'Esquerra, va ocupar la conselleria d'Indústria. També és veritat que l'altre meitat estava esperançada en una entesa nacional que servís per fer un pas endavant en la consciència nacional i en l'autogovern. No va ser possible i la consolidació de l'opció tripartita, abans i ara, es presenta com una opció força soldada.

Ara be, una cosa és analitzar els pros i contres de la decisió que es va adoptar l'any 2003 i que es va ratificar el 2006 (hi ha de tot) i l'altra és la conversió insensata que alguns demostren amb les seves declaracions. Aquest diari destacava les declaracions del president de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert (ERC) que afirmava que "Montilla ha fet més actes d'afirmació nacional que cap altre president". Seria injust afirmar, fins i tot insinuar, que el president Montilla no ha fet res per a aquest país. Sobretot perquè ell encarna aquella vella màxima del catalanisme segons la qual aquest és un país d'acollida on, a diferència d'altres indrets d'Espanya, un català nascut a Iznájar (Córdova) pot arribar a ser president de Catalunya. Ara be, assegurar que ha fet més actes d'afirmació nacional que cap altre president sembla excessiu. És dir, que José Montilla –a qui respecto perquè és el president del meu país—és un polític que ha tingut una actitud més patriòtica que Francesc Macià, o que l'afusellat Lluís Companys, o que el dipositari de la legitimitat de la institució durant els anys duríssims de l'exili, Josep Tarradellas, o que el constructor de la Generalitat moderna, Jordi Pujol, o que l'impulsor de l'Estatut que el Constitucional està a punt d'esquilar, Pasqual Maragall, no sembla molt ajustat a la realitat . No crec que el president Montilla estigui en aquesta longitud d'onda malgrat sigui el president de Catalunya, treballi per la defensa del país i degui el seu càrrec a Esquerra.

Set anys després d'aquell 2003 ningú criticarà al president d'Esquerra que decideixi reeditar el tripartit perquè aquesta és una opció que els mercats ja han descomptat. El que seria estrany és que no ho fes. La continuïtat serveix per donar estabilitat a l'actual statu quo. Ni crec que tot un president de la Diputació de Lleida hagi de fer aquesta mena de proclames que van contra el sentit comú d'aquells que es miren sense fanatisme (que són la immensa majoria dels catalans) la política. Encara que la seva elecció per a la institució provincial fos un regal del PSC per foragitar CiU (Gilabert és president amb només 3 diputats provincials dels 25 que té la institució, CiU en té 11; el PSC, 9; Unitat Aranesa, 1 i el PP 1) cal un mínim de dignitat política i patriòtica perquè la ciutadania no pensi que els nostres representants institucionals ens tracten de babaus.

Segur que l'opinió de Gilabert no és la del seu partit, ni la dels seus militants. Sobretot amb aquesta rotunditat. Montilla té virtuts i defectes com tothom. A més de les que ja s'han dit, té la virtut d'haver sabut neutralitzar Saura amb una conselleria d'Interior que l'ha desgastat políticament (té bombers i mossos emprenyats) i d'haver diluït el paper d'Esquerra a l'executiu. No diria que el vessant patriòtic sigui el més destacat de Montilla. Gilabert sí que ho creu; però és que el seu càrrec depèn directament –mentre no hi hagi eleccions-- d'aquell a qui ara elogia.

 
 

Comentaris