Quan Montilla va arribar a la presidència de la Generalitat després de “matar” Maragall tots els socialistes catalans i protosocialistes (opinadors, tertulians, comunicadors, periodistes a sou, embadocadors diversos…) van ser alliçonats per defensar la maniobra política: havien de pegar primer (tàctica ancestral en la negociació) dient que els nacionalistes rebutjaven Montilla perquè venia d’un poble andalús i no havia nascut aquí.
És curiós que fos un càrrec del PSOE, el senyor Sevilla qui utilitzés un mot despectiu per a referir-se al futur president com a candidat amb poques possibilitats.
Si em permeten, qui millor representa aquell qualificatiu tan lleig amb què Sevilla va coronar el fill d’Iznájar, és un senyor que juga amb el Madrid i es diu Guti. El trasllat semàntic és un fenomen que explica com unes paraules tenen un significat en un determinat moment per anar-lo modificant en el temps segons l’evolució sociològica dels parlants. Sí, allò que no s’escriu perquè és insultant avui vol dir: xaró, mal educat, lleig i fatxenda. Cap d’aquests atributs els té en Pepe Montilla. I els ho diu una servidora l’avi de la qual va venir d’un poble de Múrcia als anys 20 del segle passat per fer les obres del metro de Barcelona. Mai de la vida m’he sentit inferior per aquesta circumstància, ni m’hi han fet sentir tampoc.
Quan es diu que Montilla no es mereix ser president de la Generalitat és per la senzilla raó que preferia ser ministre a Madrid. Aquesta és la prova del nou. El mateix li va passar a Zaplana però el viatge va ser a la inversa: en deixar la presidència de la Generalitat valenciana per fer-se càrrec d’un ministeri a Madrid tothom del seu partit el felicitava, ell estava exultant. Montilla va abandonar el ministeri com un acte de servei al partit. Els seus el planyien i admiraven el seu sacrifici.
S’imaginen que l’Artur Mas preferís un ministeri al govern de Madrid per important que fos abans que optar a la presidència de la Generalitat de Catalunya? És inversemblant, no té cap relació amb la realitat política del personatge.
Doncs malgrat les maniobres subtils per fer quedar el nacionalisme català com una doctrina antropològicament racial i racista, malgrat la comèdia que en algun moment ha fet el president Montilla que el cor de “comprats” ha elevat a càntic gregorià: “sí, sí no hi ha ningú que pugui defensar millor Catalunya que ell” a l’hora de la veritat, quan Zapatero està a la corda fluixa i perd les europees, el president Montilla ha estat diàfan: “jo m’estimo més entendre’m amb els meus amics”
I és clar que sí, això ho sabíem tots, per aquest motiu ens queixàvem que la seva agenda estigui escrita en castellà, que al seu despatx i amb els seus col•laboradors només es parli castellà. No és que siguem intolerants, és que volem una altra cosa per Catalunya que comença per l’ús del català no només davant les visites. Per aquest motiu, també, Carod representa el cinisme i la traïció, no tant per ser l’artífex de l’aposta Montilla, sinó perquè sabia perfectament quin pa s’hi donava i quin pa s’hi dóna, però ni cas.
Ara, només ens queda agrair al senyor Montilla que hagi dit la veritat: no són els 25 diputats de Madrid els que han de votar a favor de Catalunya, negant-se a donar per bo un pressupost que se’n fot del nostre finançament i del deute històric que l’Estat té amb els catalans. Qui ho ha de defensar és el president, i si no ho fa és que no n’és, de president de la Generalitat de Catalunya, és un governador civil que arbitra les ordres de Madrid, a més glòria del seu “caudillo” . Al menys ara no enganyen, són el nostre adversari, el de tots aquells que defensem Catalunya com una realitat diferent d’Espanya i de las Comunidades Autónomas.
